Divendres 13

Fa bon dia, assolellat, amb aparents garanties d’estabilitat, quotidià, regulat per uns compromisos prou ferms de tirar endavant, amb indicis clars de ser candidat a esgotar les hores que li corresponen segons el calendari que li atorgà drets i vigències, semblant a molts però diferent a tots, especialment a aquells que l’han precedit, rialler i alhora trist, obligat a ser el que és i, a la vegada, atzarós i imprevisible, tècnicament testat, implacable en la seva resolució de realitat, impermeable a qualsevol filtració de ficcions, il·lusions, miratges i quimeres, reversible, tanmateix, si hom li troba la improbable però no impossible tecla que,  si se la pitja, fa que es converteixi en tot allò que se li demani, directament o indirecta, amb pressupost tancat o amb barra lliure, a dins o a fora de la lògica, diví com una tortuga centenària, humà com els àcars del formatge, mig ple o mig buit, segons el vidre quàntic des del qual l’observem, assassí del seu pare, víctima immortal del seu propi temps, lliure i presoner, amo i esclau, final de setmana i cap de setmana, repetició irrepetible. Divendres. Divendres 13.



Comentaris tancats a Divendres 13

De cul de bòtil

  1. Tanmateix, ni de rampellada, em va mirar, ell, es molt pocavergonya; el primer que va fer va ser sortir as balcó i abocar-se a sa barana de ferro rovellat, que es veu que cremava com una mala cosa, perquè tot d’una n’enretirà ses mans. Contemplà es panorama des de sa primera -i única- planta d’aquella finca atrotinada de Travessera de les Corts que feia cantonada amb Galileu. Era diumenge, i es carrers ho notaven; es cotxes passaven a glopades; de tant en tant, un autobús s’aturava a sa parada de Travessera; es vianants, escadussers, caminaven pausadament, alguns amb un diari davall es braç, d’altres seguint, fidels, es deambular d’un ca per sa vorera; també n’hi havia que duien a sa mà un paquet que, per sa forma i s’embolcall, feia pensar en dolces sobretaules familiars. En cap moment, però, des que havia entrat, s’havia tombat cap a mi. «Què carall hi vindrà a fer», vaig pensar, «en aquest catau, en plena calitja estiuenca?»



Publicat dins de General | Comentaris tancats a De cul de bòtil

Elles

YouTube Preview Image



Publicat dins de eròtica de la poesia amb imatge | Comentaris tancats a Elles

Qui dia passa

 

 

Aquest matí he escoltat l’entrevista que la Mònica Terribas li ha fet al president Puigdemont. Les idees, per ambdues parts, han estat exposades amb una claredat absoluta. L’entrevistadora ha de posar-se en la pell de la ciutadania i ha de saber recollir els dubtes d’aquesta i traslladar-los  al president del govern de Catalunya, que se suposa que, com a tal, ho és de tots els ciutadans. L’entrevistat, per la seva banda, ha de fer el que estigui en la seva mà, i més, per esvair totes i cada una de les ombres d’incertesa que l’entrevistadora, en nom del poble, li posa davant. Fins aquí, molt bé. Tant l’una com l’altre, des del meu humil punt de vista, han acomplert a la perfecció amb aquest guió. Evidentment, l’estrella de l’entrevista ha estat el famós “referèndum o referèndum”. Com si fos una mena de forat negre on conflueixen tots els camps gravitatoris de la vida d’aquest país, sembla que l’any que tot just acabem de començar estarà marcat amb foc per aquest concepte, acte possible i realitzable per uns, i impossible i il·lusori, per uns altres. Des d’aquest punt de vista, l’entrevista, tècnicament,  ha excel·lit en els seus plantejaments, tant en els d’un bàndol, com en el de l’altre, però ens ha deixat, a la ciutadania, allà mateix on érem.

Per saber realment com acabarà aquest apassionant duel -referèndum si- referèndum no, haurem d’esperar encara uns dies, molts dies. Com fa la dita: qui dia passa, referèndum empeny!

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Qui dia passa

 

He fet unes llenties però sense triomfar gaire. Es veu que hi he posat uns ingredients que no tocava i n’he deixat de posar uns altres que sí que hi eren necessaris. És la vida. A vegades fem les coses com ens surten, amb precipitacions, mancances, despropòsits, i, al final, no acaben sent del tot com voldríem. Preteníem una cosa i n’aconseguim una altra de diferent. Ens hem de desanimar, per això? Jo crec que no. Simplement n’hem de prendre nota, del que creiem que hem fet bé, del que no ha estat tan bé, i, potser amb més cura, d’allò que ens ha sortit, poc o molt, malament. I menjar-nos les llenties d’avui amb alegria, que n’hi ha que no tenen ni l’oportunitat d’esguerrar-la, ni amb unes llenties, ni amb cap altre cosa, ni tan sols amb el consol de l’esperança de tenir, demà, l’oportunitat de fer-ho millor.

 

 

 

 

 

Publicat el per Antoni Ambrós | Comentaris tancats a Llenties

De cul de bòtil

  1. N’Acaci va fer girar sa clau i va empènyer aquella porta bruta i plena de rascades. No sabia que, des de s’altre costat des llindar des veïns, un ull havia espiat cada un des seus moviments des que s’havia plantat as replà amb sa maleta, esbufegant i amarat de suor. Sa flaire espessa que el va rebre mentre tirava es clauer dins un platet de llautó, que dringà com una campana, no ho féu precisament per donar-li sa benvinguda. Es jove va fer una passa enrere per recollir sa maleta, que deixà en es rebedor, davant sa còmoda; després va agafar es pom desllustrat i inicià es gest de tancar sa porta, però es contingué, per donar una llambregada a s’altra banda des replà. Per uns instants va sentir com si, en comptes d’espiell, sa porta des veïns de davant tingués s’objectiu d’una càmera fotogràfica. Abans que el retratessin més, doncs, donà un cop de porta que retrunyí en tot s’edifici -força antic i d’una sola planta-i enfilà sa penombra que duia a sa saleta. Una llum molt tènue, que es filtrava a través des finestral, ajustat per unes persianes gastades i polsegoses i emmarcat per unes cortines esfilagarsades, el va embolcallar. Sa porta envidrada, amb més d’un vidre esberlat, va fer un grinyol sostingut quan la va moure cap a ell; llavors, es rajos des sol, cremants, d’aquell mes de juliol xardorós, van il·luminar s’estança de reduïdes dimensions, va fer mig cloure ets ulls a s’al·lot i a mi em va fer sentir més viva que mai. Tot i que jo mai no els havia tancat, ets ulls (aquells ulls negres de nina que m’havien incrustat a sa cara, aquella cara rodanxona i rosada que, si m’hi haguessin escampat sucre de llustre, hauria semblat una ensaïmada), aquell dia, no sé per què, vaig tenir sa sensació que se m’obrien, talment com ses cortines d’un teatre s’obren per donar pas a un gran espectacle.

Comentaris tancats a De cul de bòtil

Singlots


Res he paït de tot el que he menjat

i entre singlots he provat de rimar

aquest senderi i aquesta follia de vell orat.

Obro la boca i enfonyo al paladar,

vers l’oliós embut, la menja verda,

misteri enllà.

M’empasso mots, poemes amanits

per un cuiner absurd que no té esma.

 

 

 

Comentaris tancats a Singlots

L’estranya dama

Va ser aquell mes de
desembre, eixut i ventós. No record si li vaig dir bona nit.

Venia Nadal, el temps de la joia. Però, a ca nostra, va visitar-nos

una estranya dama. Ja no record si li vaig donar una besada.

Als  carrers, ponts de voltes lluminoses. I al pis de Mare Molas, al
davant d’aquell col·legi ple d’adolescents que cantaven
nadales i pintaven angelets, va visitar-nos la Dama. No record si
aquella nit li vaig dir les coses que li solia dir sempre. Només
sé que era pels volts de Nadal, que la seua filla havia
comprat un quart de quilo d’ametlles per fer-li cuscussó -que
a ella tant li agradava- i que és l’única àvia
que vaig conèixer. Margarita Pons, es deia. Estic segur que
se’n va anar tot dret a Son Déu.

Un Lloc preciós sobre el cel Ferrerienc.

Comentaris tancats a L’estranya dama

Oblades a la pell (Diari d’una escriptora nimfòmana)

13 d’octubre de 2006

             Ahir, jo guaitava pel finestral de la sala de la cúpula, a la Torre dels Bolets -un edifici singular situat en la confluència de sant Quintí amb sant Antoni Maria Claret, al barri del Guinardó de Barcelona- i contemplava com la penombra esmorteïa els colors propis de l’època de l’any en què ens trobem. El to del cel, que moments abans era d’un blau de peix tropical, intens, havia esdevingut gris plom. Els arbres, que feia una estona respiraven un aire diamantí, llanguien presos d’un ofec d’ombres.  Ara recordo que pel carrer passava poca gent i, de tant en tant, algun cotxe. Al jardins de davant, els arbres tenien un aspecte misteriós. I recordo que, sobtadament, com sortint del no res, va emergir ell.  Duia els cabells llargs fins a les espatlles i tenia uns ulls d’un blau intens. El nas era aguilenc, de badius vibrants, un nas d’aquells que semblen dissenyats per a una activitat molt més elevada -heroica, tal volta- que la simple inspiració i expiració d’una certa porció d’aire. Les celles eren ben poblades, amb pèls que feien pensar en el llom d’un cranc pelut. Tot d’una em va fer pensar en aquell indi indòmit que deu trotar encara per les prades de la memòria de cel·luloide de la meva generació.  Quan menys m’ho esperava, s aturà i, en mirar ell cap a les altures i jo cap a baix, els notres esguards es van creuar. Al cel, s’apropava una tempesta, els núvols s’havien congriat a gran alçada, i baixaven com un gran exèrcit amenaçador.

     Em dic Emma Peytel i fa tres dies que m’han extirpat una nosa i m’estic a casa, convalescent. La meva feina d’escriptora em permet, tanmateix, considerar aquesta situació d’una excepcionalitat que planteja dues lectures: primera, és cert que el meu estat de salut no m’autoritza a forçar la màquina a ple rendiment (tot partint d’una teoria que vaig llegir no fa gaire que considera el cervell com un artefacte mecànic sofisticadíssim, capaç de totes les meravelles però també exposat a qualsevol avaria i afectació que el pot convertir en un artifici d’una mesquinesa gairebé diabòlica), i segona, no és menys cert que, si l’administro amb seny, aquesta situació d’excepcionalitat, em permetrà fer algunes coses, aquelles coses que sempre deixes per fer en alguna parada, digues-li calaix o propòsit multiajornat.

       A banda d’això, estic passant per una etapa de la meva vida personal una mica complicada. La meva metgessa m’ha ordenat que no tasti gaires greixos, que mengi arròs bullit, peix blanc i carn a la planxa. El meu psicoterapeuta, semblantment, m’ha recomanat que no deixi les meves sessions de ioga, i que no forci en cap cas situacions que em puguin resultar estressants. Altrament, tinc un problema a veus plenes en forma de recombinació i reconciliació d’algunes parts del meu organisme. A tot estar.  Mentre ens aguantàvem la mirada, va sonar el piulet tremoladís del meu mòbil, aquell que, no fa gaire, em van regalar en el diari. Quan el vaig agafar, en la pantalleta vaig poder llegir: NÚMERO PRIVAT. En pitjar el botonet de despenjar una veu que no vaig saber identificar va dir, des de l’altra banda:  Jo escric en la pell de les dones. Sobre la teva pell, Emma,  hi podria grafiar els millors versos gnòmics.

           Ho va dir amb la veu de nas pròpia de qui està tou, a causa d’una salut debilitada per alguna malaltia: un constipat, una grip o qui sap si una infecció d’origen desconegut. Aquestes paraules em van posar tot d’una a la defensiva. La meva pell m’importa molt, aquests dies, i no estic gens disposada que ningú me l’esgarrapi, ni amb versos ni amb proses. Tota jo em vaig esborronar i, quan anava a obrir la boca per dir alguna cosa, el misteriós personatge va penjar.  Mentrestant, havia deixat de mirar els ulls blaus del meu indi i, quan em disposava a buscar-los un altre cop, es va escoltar un gran tro i, allà baix, la gent, la poca gent que passava, es va posar a córrer. Els pneumàtics dels cotxes brunzien i la mullena de l’asfalt esquitxava les voreres. S’havia posat a ploure a bots i barrals.  Ell s’havia refugiat en el portal d’una botiga d’electrodomèstics. La lluna de l’aparador en reflectia la imatge, entre pantalles de televisor i cadenes musicals. Vaig notar la seva indecisió, els esvorancs que començaven a socavar* el seu estat d’ànim. Llavors, em va tornar a buscar amb la mirada.  Interpretar mirades ha esdevingut una de les meves distraccions preferides, aquests dies d’enclaustrament forçós. M’he fet un tip de mirar llibres de fotografia. N’hi ha un d’especial que m’ha fascinat; es diu “Rostros del mundo”; centenars de fotografies recopilades per la National Geographic i que tenen com a leit motiv el rostre humà, cares i cares de totes les races i condicions. Us podeu imaginar allò que més me n’ha fascinat? La mirada. L’esguard és el que més m’ha encativat i seduït, d’aquells semblants, d’aquelles faccions, fisonomies i aspectes tan diversos com hi ha al món.  Què em deien, doncs, aquells ulls blaus, quasi inversemblants de tan intensos? Deien, aquests aparells -es referia als aparells d’imatge i so- si els endolles o els poses piles serveixen per a alguna cosa. Jo, en canvi, sense tu, Emma, no serveixo per a res.  Se sent insignificant, vaig pensar, li cal algú que l’encoratgi, que li doni anses. Mentrestant, el xàfec havia revifat amb gran intensitat. Llavors va sonar el telèfon, ara el fix que tinc damunt la meva taula. El cor se’m va accelerar. Tot d’una vaig pensar que tornaria a escoltar aquella veu, la veu del pelleter. Però era la Pilar, la meva germana i segona mare.

-Sí? … Hola, Pilar! … Aquí em tens, tot el dia mirant-me el melic; o els melics (m’havien fet una incisió just al costat del melic que es confonia amb el melic).

          La Pilar es va posar a riure i va dir: a partir d’ara seràs la dona amb dos llombrígols! Interessant, vaig dir. Tot bé?, va insistir. Sí, sí, no t’amoïnis, me’n sortiré. El metge va dir que havies de fer repòs, va observar. Repòs relatiu, vaig matisar jo. T’han tret un òrgan, Emma, el cos t’anirà de bòlit, va dir. Sí, ja ho sé.  Després de penjar l’auricular em vaig tornar a acostar al finestral per veure si encara hi era, ell. A l’aparador de la botiga d’aparells d’imatge i so no hi havia ningú. Vaig enfocar el gran edifici de l’hotel. Allà era, sí, assegut a la cafeteria. Les grapes -que m’havien dit que eren de titani- em pessigaven la pell.   Avui, a fora, mentre estic rememorant aquest fets, segueix plovent a bots i barrals. Ja portem dos dies, així.

Comentaris tancats a Oblades a la pell (Diari d’una escriptora nimfòmana)

Àpat (preparat fa molt de temps, en els fogons del anys ’80…)

Dona:
mira’m els laberíntics dits:
et senyalen, un per un,

com si fossis el cancell
d’un refugi fosc i dolç.

Ets una traïdora i feliç remugant.

Dona,
els mots delicats no et digereixen.

Penetro dins tu
per trobar-me,

perdut per sempre.

Dona,
rugeixes en el fosc laberint
d’una dolça alquímia.

Empassa-te’m tot, en cos i ànima.

I hivernem junts la migdiada infinita
del desig, mai sadoll, de follar-te.

Publicat dins de eròtica de la poesia amb imatge | Comentaris tancats a Àpat (preparat fa molt de temps, en els fogons del anys ’80…)