Àpat (preparat fa molt de temps, en els fogons del anys ’80…)

Dona:
mira’m els laberíntics dits:
et senyalen, un per un,

com si fossis el cancell
d’un refugi fosc i dolç.

Ets una traïdora i feliç remugant.

Dona,
els mots delicats no et digereixen.

Penetro dins tu
per trobar-me,

perdut per sempre.

Dona,
rugeixes en el fosc laberint
d’una dolça alquímia.

Empassa-te’m tot, en cos i ànima.

I hivernem junts la migdiada infinita
del desig, mai sadoll, de follar-te.



Quant a Antoni Ambrós

Vaig néixer a Ciutadella de Menorca a les acaballes del 1953. Escriptor, ho som per tossuderia: caparrut amb les paraules i els dies. El món de la literatura volta dins jo des del buit d'una escudella de llet -que vaig beure a l'escola d'es Born en temps de postguerra- fins a l'infinit proper de la pedres (filosofals?) que allotjo en els meus ronyons. Actualment, estic jubilat de donar classes de català a l'IES Vall d'Arús, a Vallirana (Barcelona), però de res més.
Aquesta entrada ha esta publicada en eròtica de la poesia amb imatge. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.