Oblades a la pell (Diari d’una escriptora nimfòmana)

13 d’octubre de 2006

             Ahir, jo guaitava pel finestral de la sala de la cúpula, a la Torre dels Bolets -un edifici singular situat en la confluència de sant Quintí amb sant Antoni Maria Claret, al barri del Guinardó de Barcelona- i contemplava com la penombra esmorteïa els colors propis de l’època de l’any en què ens trobem. El to del cel, que moments abans era d’un blau de peix tropical, intens, havia esdevingut gris plom. Els arbres, que feia una estona respiraven un aire diamantí, llanguien presos d’un ofec d’ombres.  Ara recordo que pel carrer passava poca gent i, de tant en tant, algun cotxe. Al jardins de davant, els arbres tenien un aspecte misteriós. I recordo que, sobtadament, com sortint del no res, va emergir ell.  Duia els cabells llargs fins a les espatlles i tenia uns ulls d’un blau intens. El nas era aguilenc, de badius vibrants, un nas d’aquells que semblen dissenyats per a una activitat molt més elevada -heroica, tal volta- que la simple inspiració i expiració d’una certa porció d’aire. Les celles eren ben poblades, amb pèls que feien pensar en el llom d’un cranc pelut. Tot d’una em va fer pensar en aquell indi indòmit que deu trotar encara per les prades de la memòria de cel·luloide de la meva generació.  Quan menys m’ho esperava, s aturà i, en mirar ell cap a les altures i jo cap a baix, els notres esguards es van creuar. Al cel, s’apropava una tempesta, els núvols s’havien congriat a gran alçada, i baixaven com un gran exèrcit amenaçador.

     Em dic Emma Peytel i fa tres dies que m’han extirpat una nosa i m’estic a casa, convalescent. La meva feina d’escriptora em permet, tanmateix, considerar aquesta situació d’una excepcionalitat que planteja dues lectures: primera, és cert que el meu estat de salut no m’autoritza a forçar la màquina a ple rendiment (tot partint d’una teoria que vaig llegir no fa gaire que considera el cervell com un artefacte mecànic sofisticadíssim, capaç de totes les meravelles però també exposat a qualsevol avaria i afectació que el pot convertir en un artifici d’una mesquinesa gairebé diabòlica), i segona, no és menys cert que, si l’administro amb seny, aquesta situació d’excepcionalitat, em permetrà fer algunes coses, aquelles coses que sempre deixes per fer en alguna parada, digues-li calaix o propòsit multiajornat.

       A banda d’això, estic passant per una etapa de la meva vida personal una mica complicada. La meva metgessa m’ha ordenat que no tasti gaires greixos, que mengi arròs bullit, peix blanc i carn a la planxa. El meu psicoterapeuta, semblantment, m’ha recomanat que no deixi les meves sessions de ioga, i que no forci en cap cas situacions que em puguin resultar estressants. Altrament, tinc un problema a veus plenes en forma de recombinació i reconciliació d’algunes parts del meu organisme. A tot estar.  Mentre ens aguantàvem la mirada, va sonar el piulet tremoladís del meu mòbil, aquell que, no fa gaire, em van regalar en el diari. Quan el vaig agafar, en la pantalleta vaig poder llegir: NÚMERO PRIVAT. En pitjar el botonet de despenjar una veu que no vaig saber identificar va dir, des de l’altra banda:  Jo escric en la pell de les dones. Sobre la teva pell, Emma,  hi podria grafiar els millors versos gnòmics.

           Ho va dir amb la veu de nas pròpia de qui està tou, a causa d’una salut debilitada per alguna malaltia: un constipat, una grip o qui sap si una infecció d’origen desconegut. Aquestes paraules em van posar tot d’una a la defensiva. La meva pell m’importa molt, aquests dies, i no estic gens disposada que ningú me l’esgarrapi, ni amb versos ni amb proses. Tota jo em vaig esborronar i, quan anava a obrir la boca per dir alguna cosa, el misteriós personatge va penjar.  Mentrestant, havia deixat de mirar els ulls blaus del meu indi i, quan em disposava a buscar-los un altre cop, es va escoltar un gran tro i, allà baix, la gent, la poca gent que passava, es va posar a córrer. Els pneumàtics dels cotxes brunzien i la mullena de l’asfalt esquitxava les voreres. S’havia posat a ploure a bots i barrals.  Ell s’havia refugiat en el portal d’una botiga d’electrodomèstics. La lluna de l’aparador en reflectia la imatge, entre pantalles de televisor i cadenes musicals. Vaig notar la seva indecisió, els esvorancs que començaven a socavar* el seu estat d’ànim. Llavors, em va tornar a buscar amb la mirada.  Interpretar mirades ha esdevingut una de les meves distraccions preferides, aquests dies d’enclaustrament forçós. M’he fet un tip de mirar llibres de fotografia. N’hi ha un d’especial que m’ha fascinat; es diu “Rostros del mundo”; centenars de fotografies recopilades per la National Geographic i que tenen com a leit motiv el rostre humà, cares i cares de totes les races i condicions. Us podeu imaginar allò que més me n’ha fascinat? La mirada. L’esguard és el que més m’ha encativat i seduït, d’aquells semblants, d’aquelles faccions, fisonomies i aspectes tan diversos com hi ha al món.  Què em deien, doncs, aquells ulls blaus, quasi inversemblants de tan intensos? Deien, aquests aparells -es referia als aparells d’imatge i so- si els endolles o els poses piles serveixen per a alguna cosa. Jo, en canvi, sense tu, Emma, no serveixo per a res.  Se sent insignificant, vaig pensar, li cal algú que l’encoratgi, que li doni anses. Mentrestant, el xàfec havia revifat amb gran intensitat. Llavors va sonar el telèfon, ara el fix que tinc damunt la meva taula. El cor se’m va accelerar. Tot d’una vaig pensar que tornaria a escoltar aquella veu, la veu del pelleter. Però era la Pilar, la meva germana i segona mare.

-Sí? … Hola, Pilar! … Aquí em tens, tot el dia mirant-me el melic; o els melics (m’havien fet una incisió just al costat del melic que es confonia amb el melic).

          La Pilar es va posar a riure i va dir: a partir d’ara seràs la dona amb dos llombrígols! Interessant, vaig dir. Tot bé?, va insistir. Sí, sí, no t’amoïnis, me’n sortiré. El metge va dir que havies de fer repòs, va observar. Repòs relatiu, vaig matisar jo. T’han tret un òrgan, Emma, el cos t’anirà de bòlit, va dir. Sí, ja ho sé.  Després de penjar l’auricular em vaig tornar a acostar al finestral per veure si encara hi era, ell. A l’aparador de la botiga d’aparells d’imatge i so no hi havia ningú. Vaig enfocar el gran edifici de l’hotel. Allà era, sí, assegut a la cafeteria. Les grapes -que m’havien dit que eren de titani- em pessigaven la pell.   Avui, a fora, mentre estic rememorant aquest fets, segueix plovent a bots i barrals. Ja portem dos dies, així.



Quant a Antoni Ambrós

Vaig néixer a Ciutadella de Menorca a les acaballes del 1953. Escriptor, ho som per tossuderia: caparrut amb les paraules i els dies. El món de la literatura volta dins jo des del buit d'una escudella de llet -que vaig beure a l'escola d'es Born en temps de postguerra- fins a l'infinit proper de la pedres (filosofals?) que allotjo en els meus ronyons. Actualment, estic jubilat de donar classes de català a l'IES Vall d'Arús, a Vallirana (Barcelona), però de res més.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.