De cul de bòtil

  1. N’Acaci va fer girar sa clau i va empènyer aquella porta bruta i plena de rascades. No sabia que, des de s’altre costat des llindar des veïns, un ull havia espiat cada un des seus moviments des que s’havia plantat as replà amb sa maleta, esbufegant i amarat de suor. Sa flaire espessa que el va rebre mentre tirava es clauer dins un platet de llautó, que dringà com una campana, no ho féu precisament per donar-li sa benvinguda. Es jove va fer una passa enrere per recollir sa maleta, que deixà en es rebedor, davant sa còmoda; després va agafar es pom desllustrat i inicià es gest de tancar sa porta, però es contingué, per donar una llambregada a s’altra banda des replà. Per uns instants va sentir com si, en comptes d’espiell, sa porta des veïns de davant tingués s’objectiu d’una càmera fotogràfica. Abans que el retratessin més, doncs, donà un cop de porta que retrunyí en tot s’edifici -força antic i d’una sola planta-i enfilà sa penombra que duia a sa saleta. Una llum molt tènue, que es filtrava a través des finestral, ajustat per unes persianes gastades i polsegoses i emmarcat per unes cortines esfilagarsades, el va embolcallar. Sa porta envidrada, amb més d’un vidre esberlat, va fer un grinyol sostingut quan la va moure cap a ell; llavors, es rajos des sol, cremants, d’aquell mes de juliol xardorós, van il·luminar s’estança de reduïdes dimensions, va fer mig cloure ets ulls a s’al·lot i a mi em va fer sentir més viva que mai. Tot i que jo mai no els havia tancat, ets ulls (aquells ulls negres de nina que m’havien incrustat a sa cara, aquella cara rodanxona i rosada que, si m’hi haguessin escampat sucre de llustre, hauria semblat una ensaïmada), aquell dia, no sé per què, vaig tenir sa sensació que se m’obrien, talment com ses cortines d’un teatre s’obren per donar pas a un gran espectacle.



Quant a Antoni Ambrós

Vaig néixer a Ciutadella de Menorca a les acaballes del 1953. Escriptor, ho som per tossuderia: caparrut amb les paraules i els dies. El món de la literatura volta dins jo des del buit d'una escudella de llet -que vaig beure a l'escola d'es Born en temps de postguerra- fins a l'infinit proper de la pedres (filosofals?) que allotjo en els meus ronyons. Actualment, estic jubilat de donar classes de català a l'IES Vall d'Arús, a Vallirana (Barcelona), però de res més.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.