Llenties

 

He fet unes llenties però sense triomfar gaire. Es veu que hi he posat uns ingredients que no tocava i n’he deixat de posar uns altres que sí que hi eren necessaris. És la vida. A vegades fem les coses com ens surten, amb precipitacions, mancances, despropòsits, i, al final, no acaben sent del tot com voldríem. Preteníem una cosa i n’aconseguim una altra de diferent. Ens hem de desanimar, per això? Jo crec que no. Simplement n’hem de prendre nota, del que creiem que hem fet bé, del que no ha estat tan bé, i, potser amb més cura, d’allò que ens ha sortit, poc o molt, malament. I menjar-nos les llenties d’avui amb alegria, que n’hi ha que no tenen ni l’oportunitat d’esguerrar-la, ni amb unes llenties, ni amb cap altre cosa, ni tan sols amb el consol de l’esperança de tenir, demà, l’oportunitat de fer-ho millor.

 

 

 

 

 



Quant a Antoni Ambrós

Vaig néixer a Ciutadella de Menorca a les acaballes del 1953. Escriptor, ho som per tossuderia: caparrut amb les paraules i els dies. El món de la literatura volta dins jo des del buit d'una escudella de llet -que vaig beure a l'escola d'es Born en temps de postguerra- fins a l'infinit proper de la pedres (filosofals?) que allotjo en els meus ronyons. Actualment, estic jubilat de donar classes de català a l'IES Vall d'Arús, a Vallirana (Barcelona), però de res més.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.