Archive for Adobari de metàfores

La floristeria

Ahir vaig passar davant una floristeria molt gran, jo crec que la més gran, de Barcelona. Com sempre que es dona aquesta circumstància, em sento per una banda satisfet, i per l’altra enganyat. Explicaré el perquè, si puc. A mi m’agraden les plantes i les flors, podríem dir que gaudeixo bastant contemplant-les, que les considero en molts casos obres d’art de la natura, que en valoro la seva bellesa i perfecció i que, si pogués, viuria envoltat de quantes més milor d’aquestes meravelloses criatures, convençut com estic que són una font preciosa i inesgotable de benestar, uns espirituals radiadors de plaer estètic i, m’atreviria a dir, de felicitat. Per això, quan passo davant aquesta gran floristeria de Barcelona sempre alenteixo el pas i moltes vegades m’hi aturo llargues estones per contemplar el petit paradís de flors i plantes que atresora. I en aquests moments, em sento com un nen petit que intueix, en els ulls de la seva mare, l’espurna que li transmet la vida. Poètic, però cert: les flors i les plantes m’atrauen molt, no ho puc evitar.

Ara ve la part negativa que abans he anunciat. Per què em sento enganyat, quan passo davant la més gran floristeria de la ciutat? Imagineu que en comptes de plantes i flors, allí s’hi exposessin quadres, pintures considerades veritables obres d’art. Imagineu, també, que jo un dia hi entro i n’adquireixo alguns, d’aquests quadres, perquè m’agraden molt i els vull tenir a casa per tal de poder-los gaudir, de poder contemplar-los sense necessitat de sortir de casa, tots els dies, que formin una part important de casa meva i de la meva vida. Si faig això, si m’emporto un parell, posem per cas, d’aquelles obres d’art, el més normal és que aquestes obres d’art m’acompanyin, a partir de llavors, fins que jo decideixi, fins que vulgui, que pot ser per sempre, o per un període més curt que, en tot cas, jo em marcaré. Però com sabeu, en aquella floristeria, i en general a totes les floristeries no hi venen pintures, no hi venen peces d’art. En les floristeries hi venen plantes i flors. I quan n’adquireixes algunes, d’aquestes obres d’art vives, i te les emportes a casa, esperant gaudir de la seva bellesa tots els dies que et vinguin de gust, què passa? Doncs que descobreixes, amb gran tristesa, que aquelles obres d’art florals, passat un cert temps després d’haver entrat a casa teva, se’t marceixen, llangueixen com preses d’una estranya malaltia i, al cap de poc temps, esdevenen una ombra, una broma de mal gust. Per açò, quan passo per davant aquella gran floristeria sento aquesta gran decepció per no poder-me’n endur ni que sigui un tros a casa nostra. I, a més, penso si no serà que, a les plantes i les flors d’aquella floristeria els subministren alguna mena de producte que les manté tan belles. Tan belles només mentre són allí. Però, ai las, quan entren als balcons de les nostres cases, no responen a les nostres expectatives. Existeix el dopatge en el món floral?

Comments off

Don Cirilo

Les nou llargues d’un matí d’un hivern qualsevol de la dècada del 1960. En Pere té les mans que no són seves, plenes de sedes, engalavernades pel fred intens des que ha sortit de casa seva. En aquest moment camina apressadament per la vorera, davant l’església de Maria Auxiliadora. Està avergonyit perquè la verge sap que arribarà tard, una altra vegada, a l’escola. Espera que la verge el disculpi, però, perquè la nit passada en Pere ha dormit molt malament, ha tingut somnis estranys i, fins i tot, la seva mare li ha dit que s’havia aixecat, somnàmbul, i, si son pare no l’agafa a temps, hagués rodolat escales avall i s’hagués romput el cap.

Com que està segur que la verge Maria ho sap, la mala nit que ha tingut, confia que li disculpi el retard. Per si de cas, però, en Pere, en passar davant les parets de Maria Auxilidora, se senya i resa un parenostre.

Sort que el passamuntanyes que duu li escalfa les orelles, on també li surten unes sedes molestíssimes, que fan que s’hagi de rascar contínuament aquella part del seu cap. Els genolls els té també morats pel fred. Han de passar encara uns quants anys perquè la seva mare li compri els seus primers pantalons llargs, i, ara per ara, sempre duu els genolls pelats, plens d’esgarrinxades, conseqüencia de les nombroses caigudes que en Pere ha patit en el pati dels Pares Salesians durant les hores d’esbarjo. Els Pares Salesians són els capellans que gestionen l’escola on es dirigeix en Pere, i on ara fa tard i, per tant, si la mare de Déu no ho evita, d’aquí a uns moments, serà objecte del càstig corresponent.

Perquè està clar que Don Cirilo no en té ni idea de la nit que ha passat, ni pot solidaritzar-se amb el fred que les mans d’en Pere estan sofrint, ni pot saber què se sent quan un cau de genolls i, com que duu calçons curts, sempre va ple ferides, nafrat i amb les cames fetes una pena de dalt a baix. «Pare nostre que esteu en el cel» recita en Pere, a pocs metres del fatal encontre amb don Cirilo. Ja sap que aquest capellà, que és alt com un sant pau i gasta sempre molt males puces, l’espera, campana en mà, preparat per castigar el seu enèsim retard. Fins i tot se sap de memòria la cantarella que farà anar el salesià prefecte, guardià perenne de la circulació i el trànsit d’alumnes en aquella escola exemplar, orgull de la societat ben pensant i catòlica del poble de Ciutadella de Menorca:

Vaya, vaya, señorito -don Cirilo no se sap el nom d’en Pere, ni de cap alumne a qui escomet a campanades, entre altres coses, perquè darrere de les seves ulleres de cul de bòtil hi cova una miopia llegendària entre la canalla de l’escola, tant o més que la del Rompetechosveo que me vuelve ustez a llegar un poquito tarde!

Una vegada més, la verge Maria Auxiliadora, per en Pere, farà mèrits per ser nominada a abandonar la casa de la seva ànima, per incompetent!

Comments off

La banyera

La mà de la dona fa girar la maneta de l’aixeta i en la superfície blanca es produeix un soroll sec, com si en comptes de líquida, la composició del primer raig d’aigua que cau, sigui metàl·lica. Després, a mesura que la banyera es va omplint, el soroll esdevé un borbolleig continu, com el desguàs abundós d’una font d’alta muntanya. La dona s’asseu i es pinta les ungles de les mans d’un color roig molt intens. L’aigua omple furent la banyera mentre una mà de la dona es duu a la boca oberta la barreta d’un pintallavis, d’un vermell esclatant, i la fa lliscar, una vegada i una altra, dibuixant cercles de carmí sobre uns llavis carnosos. El raig de l’aigua cada cop sona més sord i profund, mentre la mà de la dona, amb les ungles perfectament esmaltades d’un roig passió, s’ha delineat els ulls de color negre amb un pinzellet biselat, i s’ha pintat les pestanyes, cargolant el pinzell de l’arrel cap a les puntes. La dona ara es mira davant el mirall. Repassa mentalment tots els passos que ha seguit per maquillar-se, tot i que la imatge que té davant li sembla perfecta. S’ha hidratat bé la cara, s’ha aplicat una base adequada al color de la seva pell, s’ha corregit les ulleres i les vermellors amb un producte adient, amb una brotxa grossa s’ha escampat les pólvores i el coloret, s’ha fet la línia dels ulls, primer amb un llapis gruixut, després amb un eyer-liner líquid i, finalment, ha tingut cura de fer-se una ombra perfecta i duradora. Li sembla que tot ho ha fet prou bé, gairebé impecablement bé. Somriu. Es troba encisadora, atractiva. Triomfant. Els seus cabells, d’un negre atzabeja, també llueixen un pentinat espectacular, digne d’una estrella del cinema. Les mans de la dona acaronen aquells dos pits, que fa quatre dies eren massa petits i imperfectes i ara són dues meravelles, d’una mida justa, modelats segons uns cànons de perfecció. Què més vol? pensa. És bella, insultantment bella. I rica, increïblement rica. I feliç, tant, que no ho pot suportar. La banyera ja està més que mig plena i el doll que surt de l’aixeta, en xocar amb la superfície de l’aigua, a penes fa una fressa somorta. Per fi, la dona es desprèn del picardies de seda negra que porta, que s’esmuny suaument per les llargues cames i cau damunt els peus, els quals, amb un lleu salt, la dona allibera de la peça rebregada, que sembla un misteriós aràcnid que li vol pujar per les cames. Ara la banyera ja és gairebé plena fins dalt, a punt de vessar. Abans que l’aigua sobreeïxi, la dona tanca l’aixeta. Durant una estona, s’escolta només el so d’unes gotes d’aigua, les últimes; després, el dring gairebé imperceptible que fa una fulla d’afaitar en caure, ensangonada, sobre una rajola del lavabo. I, finalment, comença el degoteig de la sang de la dona que, escolant-se pel seu braç, tenyeix de vermell l’aigua de la banyera.

Comments off

La llibreria

L’home va obrir la porta i s’escoltà el dring de la campaneta que ressonà per entre els llibres de la vella llibreria. S’imaginà que aquell so gairebé sagramental era una salutació que embolcallava a tot aquell que entrava a l’establiment i un comiat breu per als que en sortien, tot recordant-los que, tard o d’hora, haurien de tornar a aquell lloc, on el cel era de paper i les estrelles, de tinta negra. Els seus passos van fer aixecar el cap al gat que dormitava sobre la fusta del parquet, que cruixí imperceptiblement per l’oïda humana, però amb un estrèpit pompós per a les orelles felines. Tanmateix, la bèstia havia deixat enrera feia temps els seus instints salvatges i, després de fer un parpelleig mandrós i un estirament de cames, es va tornar a ajeure, satisfet de comprovar que la seva existència continuaria sent plàcida almenys fins al proper dring de la campaneta, i això podia voler dir durant molt de temps, si aquest es mesurava amb la relativitat amb què els de la seva espècie dominaven la qüestió del pas de les hores. L’home va romandre una bona estona palplantat entre les parets folrades de llibres i enmig del silenci que es va fer, un cop s’apagà l’eco del dring metàl·lic de la campaneta. Podia sentir la seva respiració, i l’hagués volgut compassada amb la del felí, que ara dormia plàcida i despreocupadament; però ell no estava tan tranquil com l’animal. Es va girar, nerviós, cap a la porta i fixà la mirada vidriosa cap al metall daurat que lluïa, mut, damunt el llindar. Voldria que tornés a fer aquell tritlleig per tal que qui havia de sortir a demanar-li què desitja s’assabentés que era allà. Però no s’atreví a tornar enrere i obrir una altra vegada aquella porta, ara des de dins, per tal que s’accionés un altre cop el mecanisme de la campaneta, i tot comencés de nou. Tanmateix, l’home pensà que, si no ho feia, cabia la possibilitat que no sortís ningú a atendre’l, ja sigui perquè qui s’encarregava d’atendre en aquella llibreria estigués una mica sord i no l’hagués sentit entrar, o, simplement, perquè la persona que atenia tenia per norma que, qui entrava per primer cop en la llibreria, havia d’insistir, si de veritat volia ser atès; car, pensà, segurament entrava molta gent que, en realitat, no s’interessava per altra cosa que tafanejar entre el cel i la terra d’aquell paisatge llibresc. Quan es disposava a desfer el camí que havia fet en entrar i anava cap a la porta, però, va sentir darrere ell un sorollet estrany. Tot d’una va pensar que era el gat que, o bé s’havia despertat, o bé estava somniant alguna mena d’aventura animal que repercutia en el món real i humà de la vella llibreria. Cap indici, però, feia pensar que el moix n’era l’emissor, d’aquell soroll, car dormia tan a gust i tan plàcidament que a l’home li semblà que s’hi podia estar totes les set vides, clapant. Però ell, ai las, només en tenia una, de vida. I havia entrat disposat a vendre-la al mateix diable, que ara sortia del fons de la vella llibreria i preguntava:

-Què desitja, senyor?

Comments off

Adobari de metàfores (2)

Adelitament: la cera cremada en un entrecuix.

Adstrat: llengua que flueix sobre una altra llengua.

Adbecció: moviment d’un bec en els plecs d’un cony.

Afluixament: pètal caigut, sens flor.

Afruitada: femella amb gust de fruita. Especialment, de figa.

 

Comments off

Adobari de metàfores (1)

    Abandó: l’armari sense la roba.

    Abandonat: darrer raig de sol en el banc del parc.

    Abatiment: ocell mort sota l’arbre.

    Abúlia: mosca damunt el nas.

    Aclaparat: formiguer dins la testa.

    Acomiadament: desenllaç precoç.

    Acostumament: successió d’errades

    Acovardiment: pètal sobre fang.

    Addicció: passes per un llarg camí sense fites.

 

Comments off