Archive for Relats

La decisió d’en Pau Pons

Un dia, pels volts de finals de novembre, en Pau Pons va prendre una decisió llargament meditada, comparable a un arbre d’arrels profundes i tronc rabassut. Una decisió ben aferrada, alta i indolent, com un pi vell i solitari. L’aspecte de’n Pau Pons era cridaner: sempre havia portat els cabells llargs, almenys des que s’havia jubilat el vell barber del carrer de Sant Isidre. S’ha de dir que això li va comportar problemes amb la família i amb els mestres de l’escola. I és que pocs volien entendre la decisió de l’al·lot de fer amb el seu cos la seva santa voluntat.

-Deixa’t bigoti, o patilla-li deien-: però aquest pelam!

Els bigotis i les patilles no li havien cridat mai l’atenció, a en Pau. En canvi les cabelleres li encantaven. Les dels indis de les pel·lícules de l’oest, per exemple. Volia ser un indi salvatge. Indòmit. Fidel només al seu urc, tossut en les seves decisions. Clar que no havia vist mai un indi amb els ulls blaus, com els seus. Uns ulls segurament heretats d’algun avantpassat anglès. El nas, en canvi, no hauria fet cap mal paper en la cara colrada pel sol d’un guerrer amerindi; era un nas aguilenc de badius* vibrants i de fortes reminiscències familiars, perquè era el nas de tota la nissaga dels Pons, tant dels mascles com de les femelles. Un nas d’aquells que semblaven dissenyats per a una activitat molt més elevada -potser heroica- que la simple inspiració i expiració d’una certa quantitat d’aire. Les celles eren poblades, estopenques i daurades, de pèls que rememoraven el llom d’un cranc pelut o d’un moix esquiu.

_______________________

Amb els seus cinquanta anys acabats d’estrenar, amb una gran decisió presa i amb una llarga cabellera, en Pau Pons sortia de la feina. Era divendres i fosquejava. Davallà els escalons i va mirar el cel.

-Plourà, -va dir entre dents, tot i que un edifici de pisos li amagava la bromada. No gaire lluny, es perfilava una gran cúpula que en Pau veia com una gran teta, amb la pell lluenta, voluptuosa i desitjable. En el seu entrecuix, el membre evocava frecs delitosos i es mig empinava.

Plantà la cartera i l’engronà entre les cames. Es va botonar la gavardina. Cercà a l’infern de la butxaca un mocador de paper matxucat i se l’apropà al nas, envermellit.

Estava constipat. Però havia pres la seva decisió, que havia arrelat ben fort, com un gran pi, indòmit. No volia ser un home fracassat. Ni un escriptor sense història. Ell, que havia escrit en la pell de totes les dones, voldria haver-los acabat tots, aquells llibres, com una gran obra, escrita sobre totes les femelles que havia tingut entre els seus braços. Sobre pell de dona era on un home amb talent com ell pot escriure les millors històries.

En Pau Pons n’havia conegut una, de dona, en un seminari sobre el poeta Gabriel Ferrater. Tenia la pell morena, i una cabellera tan negra que li semblà que, si la tocava, els dits se li tenyirien de carbó. I uns malucs, i unes anques, i unes cames -moldejats per moltes hores de gimnàs- que tot d’una el van enamorar, aquell matí de juliol que van sortir a fer un cafè i van anar a parar al mateix racó del bar. Quan l’escriptor anava a cedir-li l’única cadira que hi havia, un vent suau va bufar els rínxols d’atzabeja de la dona i una llum irisada li va il·luminar l’escot, tan generós que en Pau va haver de fer esforços per no perdre els papers i llençar-se-li al damunt a la recerca d’una deu míticoinfantil que aquells pits li van fer rememorar amb una contundència dolorosa de tant plaent. Llavors va decidir jugar-s’ho tot a una carta i va convidar-la a cercar un altre racó del local on hi hagués lloc per a tots dos. Ella hi accedí i, uns dies més tard, no només compartien taula, sinó també llit. En Pau va embogir, amb aquell llibre obert entre les seves mans.

Quantes paraules apassionades no hi va escriure, quantes històries no hi va grafiar, sobre aquella pell jove! Tota la poesia que hi va abocar, foll d’amor, en aquell ésser, totes les metàfores que hi va crear, tots els ritmes que hi va marcar, sobre aquella dona, esdevingueren no només en un cos increïblement bell, sinó en pàgines i pàgines de pell, pàgines i pàgines de desig.

Havia escrit, en el blog que havia obert a la xarxa:

>>Hores fosques, sense el teu cos. Orfe de la teua rialla. Desnonat del teu migdia. Poemes rellegits que ja no signifiquen res sense els teus comentaris, expulsat de l’olor de la teua pell. Versos incomprensibles, sense la teua pell a frec, enfora dels teus efluvis corporals de femella en zel i del teu alè agredolç de després del coit bestial. Bruixa, la meua bruixa…

>>He escrit tantes paraules sobre la teua pell! (L’estiu passat, a la festa dels cavalls, ens vam emborratxar de gin i de paraules dites pell a pell, cos a cos, estimant-nos dins una conquilla que ens mantenia aferrats l’un a l’altra, com dues pigellides. I quan la nit més màgica era en el seu zenit van parlar els nostres cossos delerosos amb paraules que van ressonar dins un gran embut i aquell embut les va fer passar per un trau molt petit, per una obertura que era a punt de cicatritzar, per una ferida a punt de tancar-se. Llavors et vaig fer esment de la tia Taïnna, dels llibres d’Aligràmnia, de la gallina nana, Aligannea… I de la cova dels Sirulos. Era la primera vegada que ho contava a algú. Per això, en acabar, una suor freda em va recórrer l’espinada. Em vaig sentir un traïdor, un bocamoll. I no vaig dubtar que, tard o d’hora, ella m’ho retrauria. I que m’ho faria pagar car.)

______________________

En Pau Pons tenia un secret del qual ell mateix en desconeixia l’origen i l’abast.

-M’ha fet perdre la vocació d’ensenyar, aquesta jovenalla- remugava sovint. Havia esdevingut una tasca sense al·licients, la seva feina de professor. Aquell seu secret, en canvi, cada vegada l’intrigava més. Aquell divendres, en emprendre el camí de casa, va sentir la necessitat de fugir, d’escapolir-se de la decisió, del seu secret i dels seus records. Es guardà el mocador rebregat a la butxaca, es féu amb la cartera, s’alçà el coll de la gavardina i tornà a mirar les altures. Llavors tingué un estrany pressentiment. Com al saurí que va per un camp erm cercant aigua amb una vareta i, de cop, l’estri li comença a vibrar. I l’home també vibra, i esdevé un gran ressonador, un mòbil ciclopi que rep una trucada llunyana, llunyana…

Quan no havia avançat ni tres passes, en Pau Pons notà, efectivament, que de la cartera en sortia un piulet tremoladís. En la minsa pantalla del mòbil va llegir el nom de la seva secretària. Era una dona encantadora. Sense ella el pis on vivia seria un caos. Vídua, tenia dues filles; l’escriptor no estava segur si l’havia contractat ell o si es va presentar un dia, sense avisar, a casa. Des de llavors, la dona li passava els seus escrits a l’ordinador, li ordenava la paperassa, li feia gestions. Era un àngel.

-Sí…? Hola!

-Senyor Pons?

-Sí, sí-. Feia equilibris perquè no li sortissin de la cartera els exàmens del 3r AB, I2. Un manat d’una cinquantena de fulls manuscrits, amb unes grafies il·legibles, com sortides de la ploma de pixatinters ebris, de laboriosa interpretació i que contenien missatges curiosament repetitius, buits de qualsevol lògica o sentit.

-Hola! sóc l’Anna-. Es deia Anna, Anna Darí. El primer dia que la va veure va escoltar com un ressò que li costava de situar, i una olor va onejar en una platja perduda en els seus records, no sabia de quin mar. Era maca, l’Anna.

-Trucava per diu-se que avui no he pogut anar a casa vostra… Ho sento. He acompanyat la meva filla al metge. Se m’ha fet molt tard… Si us sembla, puc venir demà dissabte, si us va bé, esclar!

-Demà…? És que… -s’ajupí a recollir l’examen del Jonathan Curt, que hauria copiat perquè aquell alumne no era capaç d’escriure més d’una ratlla si no era amb ajuda exterior- preferiria poder dormir fins tard, estic una mica gripós i… vaja, que duc un constipat de cal déu i…

-Quin greu que en sap! Això de l’enconstipat, esclar! I que no us pugui venir a desar la casa. Si voleu, vindré més tard o procuraré no fer soroll. És que m’hauria agradat…

Era maca, l’Anna. La conversa continuà uns minuts més, per tombants de besucs, fins que es tallà per falta de cobertura. L’home es ficà el mòbil a la butxaca de la gavardina, cordà les dues sivelles de la cartera, esbufegà i pensà com trobaria l’escriptori, la casa, si l’Anna no l’havia ordenada. El desordre el posava de mal humor. Havia escrit, en el seu blog, com si ho fes sobre la seva pell, òrfena d’ella: >>Tants dies sense fer el cim dels teus pits, sense assolir els teus mugrons rosats, durs. Que lluny, Menorca! La llum de l’estiu, les nits d’embruix, entaulats en un banquet de carícies com dos tafaners en un gran mercat oriental. Necessito la teua pell! Necessito el teu cos, la teva pell amb les paraules que hi vaig escriure. Torna’m les paraules!>> Afanyava el pas, delerós per arribar a casa. No havia comptat que, en passar per davant la porta de l’hotel que feia xamfrà amb l’avinguda que acabava de creuar, ella l’esperava. Dreta, en una mà sostenia la granera i en l’altra se li afigurà tot d’una que brandava un flascó. Tanmateix, en Pau s’adonà que havia estat una suggestió, perquè en el lloc de la granera no hi havia altra cosa que una bossa en bandolera. Ella assajà una amabilitat que maldava per ser discreta i alhora efectiva.

-Com va tot, Pau? -digué mentre travessaven un carrer i el cel s’enfosquia.

____________________________________

 

Comments off

La decisió de Constantí Nabarana

Un dia Constantí Nabarana va prendre una decisió llargament meditada, comparable a un arbre d’arrels profundes i tronc rabassut. Era una decisió ben aferrada, alta i indolent, com un gran arbre. L’aspecte de Constantí era aquest: sempre havia portat els cabells llargs, almenys des que s’havia jubilat el vell barber del carrer de Sant Isidre. S’ha de dir que això li va comportar problemes amb la família i amb els mestres de l’escola. I és que pocs volien entendre la decisió de l’al·lot de fer amb el seu cos la seva santa voluntat.

-Deixa’t bigoti, o patilla-li deien-: però aquest pelam!

Els bigotis i les patilles no li havien cridat mai l’atenció. En canvi les cabelleres li encantaven. Les dels indis de les pel·lícules de l’oest, per exemple. Volia ser un indi salvatge. Indòmit. Fidel només a la seva voluntat, tossut en les seves decisions. Clar que no havia vist mai un indi amb els ulls blaus, com els seus. Uns ulls segurament heretats d’algun avantpassat anglès. El nas, en canvi, no hauria fet cap mal paper en la cara colrada pel sol d’un guerrer amerindi; era un nas aguilenc de badius* vibrants i de fortes reminiscències familiars, perquè era el nas de tota la nissaga dels Nabarana, tant dels mascles com de les femelles. Un nas d’aquells que semblaven dissenyats per a una activitat molt més elevada -potser heroica- que la simple inspiració i expiració d’una certa quantitat d’aire. Les celles eren poblades, estopenques i daurades, de pèls que rememoraven el llom d’un cranc pelut o d’un moix esquiu.

_______________________

Amb els seus cinquanta anys acabats d’estrenar, amb una gran decisió presa i amb una llarga cabellera, Constantí Nabarana sortia de la feina. Era divendres i fosquejava. Davallà els escalons i va mirar el cel.

-Plourà, -va dir entre dents, tot i que un edifici de pisos li amagava la bromada. No gaire lluny, es perfilava una gran cúpula que Constantí Nabarana veia com una gran teta, amb la pell lluenta, voluptuosa i desitjable. En el seu entrecuix, el membre evocava frecs delitosos i es mig empinava.

Plantà la cartera i l’engronà entre les cames. Es va botonar la gavardina. Cercà a l’infern de la butxaca un mocador de paper matxucat i se l’apropà al nas envermellit.

Estava constipat. Però Constantí Nabarana havia pres la seva decisió, que havia arrelat ben fort, com un gran arbre, indòmit. No volia ser un home fracassat. Ni un escriptor sense història. Ell, que havia escrit en la pell de totes les dones. Voldria haver-los acabat tots, aquells llibres, com una gran obra, escrita sobre les dones. Sobre pell de dona, on un home amb talent pot escriure les millors històries.

Constantí Nabarana n’havia conegut una, de dona, en un seminari sobre el poeta Gabriel Ferrater. Alta, de pell morena, amb una cabellera de model de pintor, tan negra que li semblà que, si la tocava, els dits se li tenyirien de carbó. Els malucs, les anques, les cames d’aquella dona, si no sortits del pinzell d’un artista, semblaven moldejats per moltes hores de gimnàs. Se n’havia enamorat el matí que van sortir a fer un cafè i van anar a parar al mateix racó del bar. Quan l’escriptor anava a cedir-li l’única cadira que hi havia, un vent suau va bufar els rínxols d’atzabeja i una llum irisada va il·luminar l’escot de la dona, tan generós que Constantí va haver de fer esforços per no perdre els papers i llençar-se-li al damunt a la recerca d’una deu míticoinfantil que aquells pits li van fer rememorar amb una contundència dolorosa de tant plaent. Llavors va decidir jugar-s’ho tot a una carta i la va convidar a cercar un altre racó del local on hi hagués lloc per a tots dos. Ella hi accedí i, uns dies més tard, no només compartien taula, sinó també llit. Constantí Nabarana va embogir, amb aquell cos entre els seus braços.

Quantes paraules apassionades no hi va escriure, quantes històries no hi va grafiar, sobre aquella pell jove i voluptuosa. Quanta i quanta poesia no hi va abocar en aquell ésser que el feia embogir de plaer, quantes metàfores no li va evocar, quants ritmes no li va marcar, aquella dona, que esdevingué no només un cos, sinó pàgines i pàgines de pell, pàgines i pàgines de desig.

Havia escrit, en el blog que havia obert a la xarxa:

>>Hores fosques, sense el teu cos. Orfe de la teua rialla. Desnonat del teu migdia. Poemes rellegits que ja no signifiquen res sense els teus comentaris, expulsat de l’olor de la teua pell. Versos incomprensibles, sense la teua pell a frec, enfora dels teus efluvis corporals de femella en zel i del teu alè agredolç de després del coit bestial. Bruixa, la meua bruixa.

>>He escrit tantes paraules sobre la teua pell! (L’estiu passat, a la festa dels cavalls, ens vam emborratxar de gin i de paraules dites pell a pell, cos a cos, estimant-nos dins una conquilla que ens mantenia aferrats l’un a l’altra, com dues pigellides. I quan la nit més màgica era en el seu zenit van parlar els nostres cossos delerosos amb paraules que van ressonar dins un gran embut i aquell embut les va fer passar per un trau molt petit, per una obertura que era a punt de cicatritzar, per una ferida a punt de tancar-se. Llavors et vaig fer esment de la tia Taïnna, dels llibres d’Aligràmnia, de la gallina nana, Aligannea… I de la cova dels Sirulos. Era la primera vegada que ho contava a algú. Per això, en acabar, una suor freda em va recórrer l’espinada. Em vaig sentir un traïdor, un bocamoll. I no vaig dubtar que, tard o d’hora, ella m’ho retrauria. I que m’ho faria pagar car.)

______________________

Constantí Nabarana tenia un secret del qual en desconeixia l’origen i l’abast.

-M’ha fet perdre la vocació d’ensenyar, aquesta jovenalla- remugava sovint. Per a Constantí Nabarana havia esdevingut una tasca sense al·licients, la seva feina de professor. Aquell seu secret, en canvi, cada vegada l’intrigava més. En emprendre el camí de casa, Constantí Nabarana va sentir la necessitat de fugir, d’escapolir-se de la decisió, del seu secret i dels seus records. Es guardà el mocador rebregat a la butxaca, es féu amb la cartera, s’alçà el coll de la gavardina i tornà a mirar les altures. Llavors tingué un estrany pressentiment. Com al saurí que va per un camp erm cercant aigua amb una vareta i, de cop, l’estri comença a vibrar. i l’home també vibra, esdevé un gran ressonador, un mòbil ciclopi que rep una trucada llunyana, llunyana… Quan no havia avançat ni tres passes notà, efectivament, que de la bossa en sortia un piulet tremoladís. En la minsa pantalla del mòbil va llegir el nom de la seva secretària. Era una dona encantadora. Sense ella el pis on vivia seria un caos. Era vídua, tenia dues filles; no estava segur si l’havia contractat ell o si es va presentar un dia, sola, a casa. Li passava els seus escrits a l’ordinador, li ordenava la paperassa, li feia gestions. Era un àngel.

-Sí…? Hola!

-Senyor Constantí?

-Sí, sí-. Feia equilibris perquè no li sortissin de la cartera els exàmens del 3r AB, I2. Era un manat d’una cinquantena de fulls manuscrits, amb unes grafies il·legibles, com sortides de la ploma de pixatinters ebris, de laboriosa interpretació i que contenien missatges curiosament repetitius, buits de qualsevol lògica o sentit.

-Hola! sóc l’Anna-. Es deia Anna, Anna Darí. El primer dia que la va veure va escoltar com un ressò que li costava de situar, va sentir com una olor que onejava en una platja del seu cap, no sabia de quin mar. Era maca, l’Anna.

-Trucava per diu-se que avui no he pogut anar a casa vostra… Ho sento. He acompanyat la meva filla al metge. Se m’ha fet molt tard… Si us sembla, puc venir demà dissabte, si us va bé, és clar…

-Demà…? No, no. És que… preferiria poder dormir fins tard, es… estic una mica gripós i… vaja, que duc un constipat de cal déu i… -s’ajupí a recollir l’examen del Jonathan Curt, que hauria copiat perquè aquell alumne no era capaç d’escriure més d’una ratlla si no era amb ajuda exterior.

-Quin greu que en sap! Això de l’enconstipat, esclar… I que no us pugui venir a desar la casa. Si voleu, vindré més tard o procuraré no fer soroll. És que m’hauria agradat…

Era maca, l’Anna. La conversa continuà uns minuts més, per tombants de besucs, fins que es tallà per falta de cobertura. Constantí Nabarana es ficà el mòbil a la butxaca de la gavardina, cordà les dues sivelles de la cartera, esbufegà i pensà com trobaria l’escriptori, la casa, si l’Anna no l’havia ordenada. El desordre el posava de mal humor. Havia escrit, en el seu blog, com si ho fes sobre la seva pell, òrfena d’ella: >>Tants dies sense fer el cim dels teus pits, sense assolir els teus mugrons rosats, durs. Que lluny, Menorca! La llum de l’estiu, les nits d’embruix, entaulats en un banquet de carícies com dos tafaners en un gran mercat oriental. Necessito la teua pell! Necessito el teu cos, la teva pell amb les paraules que hi vaig escriure. Torna’m les paraules!>> Afanyava el pas, delerós per arribar a casa. No havia comptat que, en passar per davant la porta de l’hotel que feia xamfrà amb l’avinguda que acabava de creuar, ella l’esperava. Dreta, en una mà sostenia la granera i en l’altra se li afigurà tot d’una que brandava un flascó. Tanmateix, Constantí s’adonà que havia estat una suggestió, perquè en el lloc de la granera no hi havia altra cosa que una bossa en bandolera. Ella assajà una amabilitat que maldava per ser discreta i alhora efectiva.

-Com va tot, Constantí? -digué mentre travessaven un carrer i el cel s’enfosquia.

____________________________________

 

Comments off

Malson

Malson

M’he d’arraconar de pressa perquè vénen contra mi potser un miler d’alumnes amb motxilles al damunt armats amb ampolles de cola. Passen rabents, cridant i xisclant, voltats de polseguera. I de seguida comença el repic dels pupitres. Al davant camina, pit enfora, nas enlaire, el portador de la maneta que branda al vent: metàl·lica i blanca duu escrit amb lletres vermelles damunt del blanc i amb lletres blanques damunt del mànec, “Aire”, “Llum”.

Patapam, patapam, patapam… pupitres de pena, cadires coixes, alumnes obtussos de mig coll en amunt. La fosca els ve de cara i l’esclat del xiscle i de la ramada em fa tancar els ulls. Els batzacs no paren. Van passant tots amb un gran desordre i indisciplina. La polseguera no desfà els seus remolins i es regira irada damunt el terra. Aleshores se sent una gran patacada. I el món s’acaba.

 

Comments off