Zuric



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Zuric

En el mirall

Un home em mira amb un posat adust,

el veig sovint, dins el fogall dels dies.

Hi duu enuig, en el redol dels ulls;

esquerp, dubtós, quins pensaments l’aïren?

Em fa retrets de mal pagat; em diu:

«molí em sent, mal orientat, sens aspes,

em not perdut mon pensament, esquiu;

no gir, no volt, com un ocell sense ales.»

Vaixell estrany enmig del mar, sens nord,

els núvols són el seu camí, divaga:

«alça’m un far, un horitzó, un port!»

De nits, desfet, en el mirall escriu:

«El teu neguit ja no em serveix, poeta:

els mots no són res més que mots, reviu!»



Publicat dins de Carpeta de silencis | Comentaris tancats a En el mirall

El Gran Llibre

Un home hauria de viure per fer de la vida i la natura quelcom feliç i agradable; si no, no valdria la pena haver nascut. Ho pensava l’escriptor, filòsof i poeta nord-americà Ralph Waldo Emerson, líder del moviment transcendentalista de principis del segle XIX.  M’ha cridat molt l’atenció que Emerson entengués la Natura com un gran llibre, del qual en podem aprendre contínuament, font inesgotable de coneixement; deia el filòsof: “La Natura és un nou llenguatge i cada fet après és una nova paraula; però aquest llenguatge no és un llenguatge desarmat i mort en un diccionari, sinó un llenguatge posat  en conjunt en un sentit significatiu i universal. Desitjo aprendre aquest llenguatge, no per conèixer una nova gramàtica, sinó per poder llegir en el gran llibre escrit en aquesta llengua.” I dic que m’ha cridat molt l’atenció perquè, en la meva novel·la “De cul de bòtil” el seu protagonista, Acaci, també parla d’un Gran Llibre, el qual li és mostrat per Feitzar, el petit geni que l’al·lot troba una nit d’hivern a la plaça des Born, a la seva Ciutadella natal.

El nostre amic Walt Whitman ja ho deia: “Per mi, cada hora del dia i la nit, és un miracle indescriptible i perfecte”.



Publicat dins de General | Comentaris tancats a El Gran Llibre

Experiència

Va dir Oscar Wilde que l’experiència és el nom que cada u aplica als seus propis errors. Voltaire es queixava que, quan comencem a ser una mica savis i hem adquirit experiència, ve la mort i ens ho fot tot enlaire. Tanmateix, J. Tannery, concedia a l’experiència una importància limitada, ja que, segons ell, com que cada dia canviem, el que anomenem experiència és l’experiència d’algú que ja hem deixat de ser.   F. Rückert posava l’èmfasi en el fet que l’experiència dels altres, ni que sigui al llarg de milers d’anys, de res no ens serveix: sempre cal que les coses les experimentem, de nou, nosaltres mateixos. Podem pensar, també, que l’experiència és un cúmul d’il·lusions perdudes, més que de saviesa adquirida, com va proposar J.Roux; o que, parafrasejant la sentencia d’un proverbi castellà, qui viu molt, veu molta maldat. És, doncs, digne d’elogi o de blasme, l’experiència?

Cada u que decideixi, segons la seva experiència, si, com opinava Alexander Petüfi, és una pedrera riquíssima d’on molts extreuen tresors de vida; si és la mare de la saviesa, com deixà dit el gran Leonardo da Vinci; o si, com ironitzava D’Houdetot,  això que anomenem experiència no és altra cosa que un bitllet de loteria després del sorteig, és a dir, que no té cap utilitat. Per acabar, sempre s’ha dit que el millor consell el dona l’experiència; llàstima que sempre arriba massa tard!*

*Amelot de La Houssave

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Experiència

Catatímia

      Jo no som un poeta convencional. Perquè explicar què he volgut dir amb tal o tal altre poema em fa molt respecte. La meva poesia és una poesia de la catatímia, de la pura abstracció d’una realitat psíquica compensatòria. Açò no vol dir, però, que no sàpiga què escric o que cap dels meus hipotètics lectors no sigui capaç d’entendre res del que hi expresso, en els meus versos. Hi ha de tot, supòs. El meu amic Joan, per exemple, sempre em renya,  em diu que no entén ni un borrall de la meua poesia, res de res. Deixant de banda que pugui creure que en Joan és un poc exagerat quan diu açò, l’entenc perfectament, és més, no sé com defensar-me de tal acusació. En absolut. És per aquests entrebancs i d’altres qüestions que no vénen a tomb que dic que no som un poeta a l’ús, jo, perquè davant possibles lectors com el meu amic Joan, em sento indefens, inhabilitat per respondre els seus requeriments.

     Però també hi ha qui m’ha dit que escric una poesia esplèndida, no gaires, tanmateix, i que estaria molt bé que la publiqués i tal. Però jo a aquests escassos casos de lectors que no es dieun Joan i entenen una mica els meus humils poemes els  dic, després de donar-los les gràcies per la seva consideració i amabilitat, que em fa molta vessa haver d’anar a la presentació del suposat llibre i contestar preguntes que em vindrien de gairell i no sabria com respondre. Tot i que recitar els meus poemes m’agrada qui-sap-lo, encara que ho faig bastant malament comparat amb segons qui. 

     Quin desastre de poeta! O no! Perquè el que importa és com ens sentim nosaltres, els poetes inèdits, quan escrivim. I us podem assegurar que és la cosa més fantàstica del món, escriure poesia. Tothom ho hauria de fer. Els metges i els psiquiatres ho haurien de receptar. “Escrigueu-me  poesia durant trenta dies i torneu”. I si no us hi veieu amb cor, almenys llegiu-me’n, en petites dosis al principi i després a grans dosis, en sobredosis, si voleu, que ningú ha mort, per consumir poesia!

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Catatímia

Zuric

Aquest és el primer de tants dies i el darrer de tants altres. He seguit reescrivint fragments revisats de “De cul de bòtil”. Aquesta va ser la meva novel·la iniciàtica, que vaig escriure fa més de trenta anys. Record que bona part la vaig posar damunt paper assegut en una taula del primer pis del cafè Zuric, a la plaça Catalunya. Allà van veure la llum n’Acaci i en Feitzar. Va ser entre cafè i cafè en el mític local barceloní que sa plaça des Born de Ciutadella es va fondre i va enxampar un aspirant a escriptor, que s’ofegava així en una mar de lletres i de paraules, en un delubí filosòfico-poètic que el portaria cap a les interminable planes del Gran Llibre. Allí n’Acaci es lleparia ses ferides de guerra, d’una guerra que havia devastat un home en tots i cada un dels seus fronts. Allí n’Acaci ploraria per la incapacitat de conservar el seu gran amor i es preguntaria tots els perquès possibles i també els que no poden ser formulats.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Zuric

El poder i la maldat

Foto:ToniTaltavull

Deia Tolstoi que per conquerir el poder cal estimar-lo. Ara bé, segons ell, l’ambició no concorda amb la bondat, sinó només amb l’engany i la violència. Per això, conclou, no són els millors, sinó els pitjors, els que sempre han gaudit i continuen gaudint del poder. Tenim molt mala peça al teler, doncs, si això és així. Car estem condemnats a viure sempre sota els designis dels malvats, dels que, tot acumulant poder, van apilant també tota mena de malifetes en contra dels que viuen per sota del seu règim, potestat o jurisdicció. Esparracats en esbarzers, com deia Gabriel Ferrater, als pobres, als que no tenen cap mena de poder, no els queda altra que omplir de plor còrrecs d’incertitud, amb l’esperança que algun dia també el poder arribi a ser manejat pels bondadosos, tot i l’oxímoron que, ara per ara, això representi.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a El poder i la maldat

Divendres 13

Fa bon dia, assolellat, amb aparents garanties d’estabilitat, quotidià, regulat per uns compromisos prou ferms de tirar endavant, amb indicis clars de ser candidat a esgotar les hores que li corresponen segons el calendari que li atorgà drets i vigències, semblant a molts però diferent a tots, especialment a aquells que l’han precedit, rialler i alhora trist, obligat a ser el que és i, a la vegada, atzarós i imprevisible, tècnicament testat, implacable en la seva resolució de realitat, impermeable a qualsevol filtració de ficcions, il·lusions, miratges i quimeres, reversible, tanmateix, si hom li troba la improbable però no impossible tecla que,  si se la pitja, fa que es converteixi en tot allò que se li demani, directament o indirecta, amb pressupost tancat o amb barra lliure, a dins o a fora de la lògica, diví com una tortuga centenària, humà com els àcars del formatge, mig ple o mig buit, segons el vidre quàntic des del qual l’observem, assassí del seu pare, víctima immortal del seu propi temps, lliure i presoner, amo i esclau, final de setmana i cap de setmana, repetició irrepetible. Divendres. Divendres 13.

Comentaris tancats a Divendres 13

De cul de bòtil

  1. Tanmateix, ni de rampellada, em va mirar, ell, es molt pocavergonya; el primer que va fer va ser sortir as balcó i abocar-se a sa barana de ferro rovellat, que es veu que cremava com una mala cosa, perquè tot d’una n’enretirà ses mans. Contemplà es panorama des de sa primera -i única- planta d’aquella finca atrotinada de Travessera de les Corts que feia cantonada amb Galileu. Era diumenge, i es carrers ho notaven; es cotxes passaven a glopades; de tant en tant, un autobús s’aturava a sa parada de Travessera; es vianants, escadussers, caminaven pausadament, alguns amb un diari davall es braç, d’altres seguint, fidels, es deambular d’un ca per sa vorera; també n’hi havia que duien a sa mà un paquet que, per sa forma i s’embolcall, feia pensar en dolces sobretaules familiars. En cap moment, però, des que havia entrat, s’havia tombat cap a mi. «Què carall hi vindrà a fer», vaig pensar, «en aquest catau, en plena calitja estiuenca?»

Publicat dins de General | Comentaris tancats a De cul de bòtil

Elles

YouTube Preview Image

Publicat dins de eròtica de la poesia amb imatge | Comentaris tancats a Elles