Catatímia

Per provar l’infinit cautelós guaitaria
les paraules escrites en el més amagat;
en el vent hostatjat, la pensa bufaria
a les bruixes troneres de tot el veïnat.
Amaria, lasciu, latents i remoroses,
les roses luxurioses, la dolçor de la fel;
no en trauria interès, ni rendes fabuloses,
gruaria empaitar set-cents àngels en zel.
Esclafits i embats el cor m’enfortirien,
de quimeres i atzars em faria pastor,
algun crostó diví, un àngel em daria.
Pel tirany dels teus pits estels encalçaria,
cap a la teva platja viraria el timó!
Catatímia tinc, i me’n faig poesia!



Publicat dins de General | Comentaris tancats a Catatímia

El ficus i el llimoner

Aquest matí en llevar-me, el cel, des del balcó de casa, presentava indicis d’haver vist passar una nuvolada esqueixada, com si algun vent l’hagués escombrat amb escassa cura, a corre-cuita. He canviat de lloc el ficus, perquè li donés el sol, a veure si així surt de la letargia en què s’ha instal·lat d’un temps ençà, que no hi ha manera que tregui fulles noves, i les que té estan la majoria musteïdes. He escombrat el terra i he observat que unes quantes rajoles estan esquerdades i que s’haurien de canviar. També he pogut constatar que, una altra vegada, algun veí o veïna d’un pis per sobre del nostre torna a deixar caure aquell granís negre que no saps ben bé què és, suposo que restes de menjar d’alguna bestiola de ploma.

El llimoner sembla que no ensuma la primavera, tampoc, perquè està força pansit i tristoi. Li he posat una ambosta d’aquell adob granulat de color blau que ens van vendre a la floristeria quan el vam comprar; de fet ens van dir que l’havíem d’adobar cada mes, aproximadament, però no ho hem fet, perquè des del primer moment ens va semblar que li feien més mal que bé, aquelles pedretes, sobretot perquè vam témer que li cremessin les arrels, al pobre llimoner; perquè la senyora de la floristeria ens va dir «sobretot que no li toquin les arrels, que les hi cremarien!» I ara ves a saber si ja no les té socarrimades, les arrels, i és per això que està així, que no s’assembla en res a aquell llimoner que vam comprar, encara no deu fer ni mig any, que feia goig de veure’l i que fins i tot ens en vam menjar unes quantes llimones, i déu n’hi do, que estaven prou bones. Però ara, ja dic, fa pena, està que sembla que s’enyora, que no té aquella alegria llimonera de quan el vam dur a casa per primera vegada i semblava que hauria de viure en una primavera permanent. El ficus i el llimoner, dues companyes de casa que no s’hi senten a gust. Em sap greu.

Després de dinar he acompanyat l’Esther fins al metro d’Encants i he tornat per Mallorca i per Independència. Com que portava una bossa i tenia unes quantes coses per comprar he entrat al supermercat. He comprat cúrcuma. Entre els múltiples beneficis de la cúrcuma trobem que els seus components ajuden a prevenir malalties cardíaques, a reduir el colesterol i a controlar trastorns depressius, ja que millora l’estat d’ànim. He comprat també formatge de cabra, mitja dotzena d’ous, formatge fresc, unes taronges per fer suc, farina de força, un filtre per la gerra d’aigua, una rajola de xocolata. La bossa pesava força, perquè a última hora hi he afegit un paquet de cinc ampolles d’aigua i un envàs de rentavaixelles gel. He parat al parc de Rosselló i m’he assegut una estona a un banc on donava el sol, preludi d’una primavera que alegra tothom, suposo. Menys les meves companyes de pis, el ficus i el llimoner.



Publicat dins de General | Comentaris tancats a El ficus i el llimoner

La humanitat

Ara el món és molt menys perillós que fa cent anys, segur, i en canvi tenim la percepció que ho és més. Es veu que el nostre cervell ens juga males passades i ens fa veure perills inexistents, s’estressa en situacions que no haurien de comportar-li cap estrés; en definitiva, ens fa veure en la majoria de vegades el got mig buit i ombres fantasmals on només hi ha ombres xineses.

Jo no m’he cregut mai allò de que qualsevol temps passat va ser millor. La humanitat va començar arrossegant-se en la foscor d’una cova, procurant-se la subsistència a base de caçar animals salvatges, més animals que ells i molt més salvatges. Fins que, amb el pas del temps, va aconseguir aixecar-se i, en comptes de perseguir bèsties, les va domesticar i va fer-se’n un plat ple de energia comestible, amb la seva carn. La humanitat va parlar, gràcies a que es va posar dempeus, i es va comunicar a través de les paraules i es va crear a si mateixa a imatge dels seus somnis, de les seves pors i dels seus déus.

Sí, ara tenim el terrorisme d’Estat Islàmic, tenim milers de persones que fugen d’una guerra per morir enmig del mar, i d’altres milers i milers que malviuen en camps de refugiats, tenim una Europa que es disgrega i que no creu en si mateixa, que no sap donar resposta a les demandes de la gent perquè les seves prioritats són les maquinàries estatals, els cercles viciosos dels partits, la despietada voracitat del capital; tenim un home sospitós de rallar la bogeria al front dels Estats Units, tenim un cor de pedra picada dins un polític que no fa altra altra cosa que corrompre una societat des de tots els seus àmbits, fins i tot el que hauria de mantenir-se més sa i pur, la justícia; tenim un planeta malalt, que pateix una febrada causada pels nostres propis mitjans.

La llista podria ser molt més llarga, perquè, com li ha passat sempre a la humanitat, els camins plens de pedres que ens hem trobat els hem aplanat sempre amb violència, amb abús de poder, amb el patiment dels més desafavorits: la humanitat, dissortadament, ha sabut portar els seus defectes, els seus vicis fins a cotes elevadíssimes: guerres, genocidis, tiranies.

I aquí estem, a pesar de tot, buscant el futur que ens ha de salvar de tot, entre tanta desgràcia, encara creiem que algun dia arribarem a algun lloc, al paradís del qual nosaltres mateixos ens vam expulsar, crearem una humanitat, si no feliç, sí en pau entre tots els seus membres, una humanitat on sigui impossible fer llistes de malvestats, de pors i d’injustícies. Una humanitat sense memòria, perquè ja no caldrà tenir memòria, una humanitat sense futur perquè el futur que desitjava haurà arribat per ser un present omnipresent. Aquesta és la humanitat que ens espera. L’altra, ja la tenim, i és la que hem de canviar entre tots, un a un, dia a dia. Amèn!



Publicat dins de General | Comentaris tancats a La humanitat

La floristeria

Ahir vaig passar davant una floristeria molt gran, jo crec que la més gran, de Barcelona. Com sempre que es dona aquesta circumstància, em sento per una banda satisfet, i per l’altra enganyat. Explicaré el perquè, si puc. A mi m’agraden les plantes i les flors, podríem dir que gaudeixo bastant contemplant-les, que les considero en molts casos obres d’art de la natura, que en valoro la seva bellesa i perfecció i que, si pogués, viuria envoltat de quantes més milor d’aquestes meravelloses criatures, convençut com estic que són una font preciosa i inesgotable de benestar, uns espirituals radiadors de plaer estètic i, m’atreviria a dir, de felicitat. Per això, quan passo davant aquesta gran floristeria de Barcelona sempre alenteixo el pas i moltes vegades m’hi aturo llargues estones per contemplar el petit paradís de flors i plantes que atresora. I en aquests moments, em sento com un nen petit que intueix, en els ulls de la seva mare, l’espurna que li transmet la vida. Poètic, però cert: les flors i les plantes m’atrauen molt, no ho puc evitar.

Ara ve la part negativa que abans he anunciat. Per què em sento enganyat, quan passo davant la més gran floristeria de la ciutat? Imagineu que en comptes de plantes i flors, allí s’hi exposessin quadres, pintures considerades veritables obres d’art. Imagineu, també, que jo un dia hi entro i n’adquireixo alguns, d’aquests quadres, perquè m’agraden molt i els vull tenir a casa per tal de poder-los gaudir, de poder contemplar-los sense necessitat de sortir de casa, tots els dies, que formin una part important de casa meva i de la meva vida. Si faig això, si m’emporto un parell, posem per cas, d’aquelles obres d’art, el més normal és que aquestes obres d’art m’acompanyin, a partir de llavors, fins que jo decideixi, fins que vulgui, que pot ser per sempre, o per un període més curt que, en tot cas, jo em marcaré. Però com sabeu, en aquella floristeria, i en general a totes les floristeries no hi venen pintures, no hi venen peces d’art. En les floristeries hi venen plantes i flors. I quan n’adquireixes algunes, d’aquestes obres d’art vives, i te les emportes a casa, esperant gaudir de la seva bellesa tots els dies que et vinguin de gust, què passa? Doncs que descobreixes, amb gran tristesa, que aquelles obres d’art florals, passat un cert temps després d’haver entrat a casa teva, se’t marceixen, llangueixen com preses d’una estranya malaltia i, al cap de poc temps, esdevenen una ombra, una broma de mal gust. Per açò, quan passo per davant aquella gran floristeria sento aquesta gran decepció per no poder-me’n endur ni que sigui un tros a casa nostra. I, a més, penso si no serà que, a les plantes i les flors d’aquella floristeria els subministren alguna mena de producte que les manté tan belles. Tan belles només mentre són allí. Però, ai las, quan entren als balcons de les nostres cases, no responen a les nostres expectatives. Existeix el dopatge en el món floral?

Publicat dins de Adobari de metàfores | Comentaris tancats a La floristeria

Don Cirilo

Les nou llargues d’un matí d’un hivern qualsevol de la dècada del 1960. En Pere té les mans que no són seves, plenes de sedes, engalavernades pel fred intens des que ha sortit de casa seva. En aquest moment camina apressadament per la vorera, davant l’església de Maria Auxiliadora. Està avergonyit perquè la verge sap que arribarà tard, una altra vegada, a l’escola. Espera que la verge el disculpi, però, perquè la nit passada en Pere ha dormit molt malament, ha tingut somnis estranys i, fins i tot, la seva mare li ha dit que s’havia aixecat, somnàmbul, i, si son pare no l’agafa a temps, hagués rodolat escales avall i s’hagués romput el cap.

Com que està segur que la verge Maria ho sap, la mala nit que ha tingut, confia que li disculpi el retard. Per si de cas, però, en Pere, en passar davant les parets de Maria Auxilidora, se senya i resa un parenostre.

Sort que el passamuntanyes que duu li escalfa les orelles, on també li surten unes sedes molestíssimes, que fan que s’hagi de rascar contínuament aquella part del seu cap. Els genolls els té també morats pel fred. Han de passar encara uns quants anys perquè la seva mare li compri els seus primers pantalons llargs, i, ara per ara, sempre duu els genolls pelats, plens d’esgarrinxades, conseqüencia de les nombroses caigudes que en Pere ha patit en el pati dels Pares Salesians durant les hores d’esbarjo. Els Pares Salesians són els capellans que gestionen l’escola on es dirigeix en Pere, i on ara fa tard i, per tant, si la mare de Déu no ho evita, d’aquí a uns moments, serà objecte del càstig corresponent.

Perquè està clar que Don Cirilo no en té ni idea de la nit que ha passat, ni pot solidaritzar-se amb el fred que les mans d’en Pere estan sofrint, ni pot saber què se sent quan un cau de genolls i, com que duu calçons curts, sempre va ple ferides, nafrat i amb les cames fetes una pena de dalt a baix. «Pare nostre que esteu en el cel» recita en Pere, a pocs metres del fatal encontre amb don Cirilo. Ja sap que aquest capellà, que és alt com un sant pau i gasta sempre molt males puces, l’espera, campana en mà, preparat per castigar el seu enèsim retard. Fins i tot se sap de memòria la cantarella que farà anar el salesià prefecte, guardià perenne de la circulació i el trànsit d’alumnes en aquella escola exemplar, orgull de la societat ben pensant i catòlica del poble de Ciutadella de Menorca:

Vaya, vaya, señorito -don Cirilo no se sap el nom d’en Pere, ni de cap alumne a qui escomet a campanades, entre altres coses, perquè darrere de les seves ulleres de cul de bòtil hi cova una miopia llegendària entre la canalla de l’escola, tant o més que la del Rompetechosveo que me vuelve ustez a llegar un poquito tarde!

Una vegada més, la verge Maria Auxiliadora, per en Pere, farà mèrits per ser nominada a abandonar la casa de la seva ànima, per incompetent!

Publicat dins de Adobari de metàfores | Comentaris tancats a Don Cirilo

El xoc

El xoc és imminent. Ara és hora de provar d’imaginar com i on aniran a parar les diferents peces després del brutal encontre. Quines en sortiran més deformades, quines restaran completament inservibles, i si serà possible que algunes en surtin només danyades, però probablement reutilitzables. Fins i tot hi cap la possibilitat que n’hi hagi que en surtin indemnes, tot i que costa molt encertar quines. En un xoc, però, sempre sol passar que hi ha parts més dèbils que d’altres, sempre hi ha unes forces que guanyen i d’altres que perden. O no, si aquestes forces estan tan igualades, si l’impacte no aconsegueix trencar un equilibri de potències cap a un cantó o cap un altre. Llavors és quan es produeix allò que en podríem dir «la mare de tots els xocs», el resultat del qual, inexorablement, no té guanyador possible, no en surt ningú més ben parat que l’altre, sinó que acaba en un desastre recíproc.

En el cas que ens ocupa, però, res de tot això no passarà. Perquè sembla que els cossos que estan a punt de xocar -trens, legalitats o com vulguem anomenar-los- tenen unes masses molt desproporcionadament diferents. Quin xoc hi pot haver entre un mamut i una abella? Xoc de trens, diuen; però quins trens? Aquí no hi ha dos trens, si de cas, un tren de mercaderies i un altre de joguina, d’aquells que porten els Reis Mags, el Pare Noel o qualsevol altre fantasia per mantenir la il·lusió dels més petits. Xoc de legalitats, també; però en mans de qui està, aquesta legalitat? Té legalitat un tren de joguina? Quantes tonelades de legalitat pot transportar un tren de mercaderies?

I quants grams de legalitat pot transportar d’un cantó a un altre un trenet que es mou només sobre les vies de la il·lusió? No ens enganyem. No hi pot haver xoc entre un mamut i una abella.

Hi podria haver xoc si es tractés del xoc de dues copes que tanquen un tracte, que celebren una entesa, un acord, un pacte. Però no ens fem il·lusions, tampoc: aquest tipus de xoc, mai no es produirà. Què passarà, doncs?

Passarà una cosa molt senzilla, terriblement senzilla perquè és el que ha passat sempre, és una llei universal que té més força que cent mamuts i que cent trens de mercaderies: passarà el que hagi de passar, per molt imprevisible, improbable i impossible que sembli. Del que acabarà passant, també se’n diu democràcia, o el que la gent vulgui, o el que hagi de ser. Fins i tot hi ha qui en diu «el que Déu vulgui».

Això passarà. Res de xoc de trens, res de xoc de legalitats. Jo ho tinc molt clar; només cal que, com jo, l’hi tinguem tots. Per tant, l’únic xoc que hi pot haver és entre convenciments: els que n’estan convençuts, que la independència de Catalunya, més tard o més prest serà un fet, i els que, pujats en un mamut o en un tren de mercaderies, menyspreen la força d’una abella o d’un tren màgic.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a El xoc

La banyera

La mà de la dona fa girar la maneta de l’aixeta i en la superfície blanca es produeix un soroll sec, com si en comptes de líquida, la composició del primer raig d’aigua que cau, sigui metàl·lica. Després, a mesura que la banyera es va omplint, el soroll esdevé un borbolleig continu, com el desguàs abundós d’una font d’alta muntanya. La dona s’asseu i es pinta les ungles de les mans d’un color roig molt intens. L’aigua omple furent la banyera mentre una mà de la dona es duu a la boca oberta la barreta d’un pintallavis, d’un vermell esclatant, i la fa lliscar, una vegada i una altra, dibuixant cercles de carmí sobre uns llavis carnosos. El raig de l’aigua cada cop sona més sord i profund, mentre la mà de la dona, amb les ungles perfectament esmaltades d’un roig passió, s’ha delineat els ulls de color negre amb un pinzellet biselat, i s’ha pintat les pestanyes, cargolant el pinzell de l’arrel cap a les puntes. La dona ara es mira davant el mirall. Repassa mentalment tots els passos que ha seguit per maquillar-se, tot i que la imatge que té davant li sembla perfecta. S’ha hidratat bé la cara, s’ha aplicat una base adequada al color de la seva pell, s’ha corregit les ulleres i les vermellors amb un producte adient, amb una brotxa grossa s’ha escampat les pólvores i el coloret, s’ha fet la línia dels ulls, primer amb un llapis gruixut, després amb un eyer-liner líquid i, finalment, ha tingut cura de fer-se una ombra perfecta i duradora. Li sembla que tot ho ha fet prou bé, gairebé impecablement bé. Somriu. Es troba encisadora, atractiva. Triomfant. Els seus cabells, d’un negre atzabeja, també llueixen un pentinat espectacular, digne d’una estrella del cinema. Les mans de la dona acaronen aquells dos pits, que fa quatre dies eren massa petits i imperfectes i ara són dues meravelles, d’una mida justa, modelats segons uns cànons de perfecció. Què més vol? pensa. És bella, insultantment bella. I rica, increïblement rica. I feliç, tant, que no ho pot suportar. La banyera ja està més que mig plena i el doll que surt de l’aixeta, en xocar amb la superfície de l’aigua, a penes fa una fressa somorta. Per fi, la dona es desprèn del picardies de seda negra que porta, que s’esmuny suaument per les llargues cames i cau damunt els peus, els quals, amb un lleu salt, la dona allibera de la peça rebregada, que sembla un misteriós aràcnid que li vol pujar per les cames. Ara la banyera ja és gairebé plena fins dalt, a punt de vessar. Abans que l’aigua sobreeïxi, la dona tanca l’aixeta. Durant una estona, s’escolta només el so d’unes gotes d’aigua, les últimes; després, el dring gairebé imperceptible que fa una fulla d’afaitar en caure, ensangonada, sobre una rajola del lavabo. I, finalment, comença el degoteig de la sang de la dona que, escolant-se pel seu braç, tenyeix de vermell l’aigua de la banyera.

Publicat dins de Adobari de metàfores | Comentaris tancats a La banyera

La llibreria

L’home va obrir la porta i s’escoltà el dring de la campaneta que ressonà per entre els llibres de la vella llibreria. S’imaginà que aquell so gairebé sagramental era una salutació que embolcallava a tot aquell que entrava a l’establiment i un comiat breu per als que en sortien, tot recordant-los que, tard o d’hora, haurien de tornar a aquell lloc, on el cel era de paper i les estrelles, de tinta negra. Els seus passos van fer aixecar el cap al gat que dormitava sobre la fusta del parquet, que cruixí imperceptiblement per l’oïda humana, però amb un estrèpit pompós per a les orelles felines. Tanmateix, la bèstia havia deixat enrera feia temps els seus instints salvatges i, després de fer un parpelleig mandrós i un estirament de cames, es va tornar a ajeure, satisfet de comprovar que la seva existència continuaria sent plàcida almenys fins al proper dring de la campaneta, i això podia voler dir durant molt de temps, si aquest es mesurava amb la relativitat amb què els de la seva espècie dominaven la qüestió del pas de les hores. L’home va romandre una bona estona palplantat entre les parets folrades de llibres i enmig del silenci que es va fer, un cop s’apagà l’eco del dring metàl·lic de la campaneta. Podia sentir la seva respiració, i l’hagués volgut compassada amb la del felí, que ara dormia plàcida i despreocupadament; però ell no estava tan tranquil com l’animal. Es va girar, nerviós, cap a la porta i fixà la mirada vidriosa cap al metall daurat que lluïa, mut, damunt el llindar. Voldria que tornés a fer aquell tritlleig per tal que qui havia de sortir a demanar-li què desitja s’assabentés que era allà. Però no s’atreví a tornar enrere i obrir una altra vegada aquella porta, ara des de dins, per tal que s’accionés un altre cop el mecanisme de la campaneta, i tot comencés de nou. Tanmateix, l’home pensà que, si no ho feia, cabia la possibilitat que no sortís ningú a atendre’l, ja sigui perquè qui s’encarregava d’atendre en aquella llibreria estigués una mica sord i no l’hagués sentit entrar, o, simplement, perquè la persona que atenia tenia per norma que, qui entrava per primer cop en la llibreria, havia d’insistir, si de veritat volia ser atès; car, pensà, segurament entrava molta gent que, en realitat, no s’interessava per altra cosa que tafanejar entre el cel i la terra d’aquell paisatge llibresc. Quan es disposava a desfer el camí que havia fet en entrar i anava cap a la porta, però, va sentir darrere ell un sorollet estrany. Tot d’una va pensar que era el gat que, o bé s’havia despertat, o bé estava somniant alguna mena d’aventura animal que repercutia en el món real i humà de la vella llibreria. Cap indici, però, feia pensar que el moix n’era l’emissor, d’aquell soroll, car dormia tan a gust i tan plàcidament que a l’home li semblà que s’hi podia estar totes les set vides, clapant. Però ell, ai las, només en tenia una, de vida. I havia entrat disposat a vendre-la al mateix diable, que ara sortia del fons de la vella llibreria i preguntava:

-Què desitja, senyor?

Publicat dins de Adobari de metàfores | Comentaris tancats a La llibreria

La paret

Quan es despertava cada dia veia la mateixa imatge en la paret que tenia a uns dos metres de distància. Era una paret pintada completament de blanc i ben llisa, sense cap quadre penjat, cap finestra, cap làmpada, cap lleixa i cap element decoratiu incorporat a la seva superfície, ja fos penjat, estalonat o pintat. Era una paret pantalla, doncs; i així la veia ell cada matí quan obria els ulls, com una pantalla on, indefectiblement, hi apareixia sempre la mateixa imatge, aquella imatge que inaugurava cada un dels seus dies, com si es tractés de la portada d’un llibre; la portada del llibre de la seva vida. No sabria dir quant de temps feia, que la veia, aquella imatge, cada matí, tot just obria els ulls. El més normal hauria estat que se’n recordés de la primera vegada que l’havia vist i, a partir d’aquí, saber quants dies, setmanes, mesos o anys feia que la seva vida tenia una caràtula projectada en aquella paret despullada i blanca de la seva habitació; tanmateix, no n’era capaç, d’establir cap referència temporal al respecte i, per tant, era del tot inútil buscar la fórmula que el podria portar a dir que feia ics temps que la seva vida tenia forma de llibre, en el sentit que, com tots els llibres, tenia una imatge col·locada en la seva coberta principal, que en el seu cas era aquella paret que li recordava cada matí en quin llibre estava ficat. Aquella imatge era, doncs, el primer que veia cada matí, quan es despertava. Ell se la mirava i ella se’l mirava a ell. Molts dies pensava que li hauria de posar un nom; era el mínim que podia fer, si hi volia tenir una relació fluïda i amistosa. Totes les imatges en solen tenir un, de nom, i més si són la imatge de portada del llibre de la vida d’un home civilitzat, educat i culte com ell. Però encara no s’havia decidit per cap nom en concret, tot i que l’incomodava cada cop més despertar-se i no saber quin nom posar al llibre de la seva vida. Fins al punt que, últimament, cada matí, abans de posar els peus a terra i aixecar-se per començar un nou dia, havia de superar un sentiment de vergonya cap a si mateix, un sentiment que cada vegada més començava a assemblar-se al sentiment de culpa, per no ser capaç de posar-li nom a aquella cosa. Com podia ser? A vegades fins i tot havia pensat que no pagava la pena aixecar-se, dia rere dia des de feia qui-sap-lo, sense un nom que posar a la imatge que hi havia en la paret nua i blanquíssima que el contemplava; pensava que si no ho feia ja, de posar-li un nom, algun dia es despertaria i, en comptes de la portada de la seva vida, hi trobaria una paret normal i corrent, amb els elements que normalment hi ha en una paret, com ara un quadre, un penjador, un armari o una finestra. I això sí que no ho suportaria, no suportaria despertar-se i veure que davant té la contraportada de la seva vida.

 

 

 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a La paret

Zuric

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Zuric