La casa sense ànima

En una casa on mai no hi havia hagut ningú que llegís un llibre o
remuntat un riu de passions, hi va passar la vida dels seus set membres
com una urpada de lleó.
Avui
encara diuen que la guarden set gats negres, un per cada vida oblidada,
i que l’envolten cent pous de tenebres, un per cada passió ofegada.



Comentaris tancats a La casa sense ànima

Enfornar el pa: fer l’amor o follar, 2

 

       Per què Green Peace no fa campanya mundial en tot el primer món consumista i materialista denunciant el perill d’extinció en què es troba el pa a causa de la proliferació de pseudo-forns en supermercats i altres comerços?

       Per què la Unesco no declara el pa Patrimoni de la Humanitat i, per tant, un atemptat contra tota la humanitat tot aquell qui, dia  a dia, des d’aquests punts de venda massiva, desfà, deforma, desanima, desnaturalitza i, en fi, deshumanitza el pa?

       Per què tots aquells supermercats i d’altres comerços que venen pa "bo i calent" no són declarats per la Conselleria de Sanitat una pandèmia perillosa que cal eradicar urgentment ?



Comentaris tancats a Enfornar el pa: fer l’amor o follar, 2

Enfornar el pa: fer l’amor o follar?

 

    El pa és pa en la mesura que és bo, si no, no és pa. Perquè senti bé, tot el que surt d’un forn s’ha de  deixar refredar, en cas contrari,  et pot fer mal de panxa.  Per  tant, si parlem de pa, no és bo quan està calent.

L’altre dia, en un supermercat, anunciaven el pa que venien d’aquesta manera:

 

                 TENIN PA BO I CALENT

 

Jo tot d’una vaig pensar que, qui feia aquell pa, no podia tenir la consciència tranquil·la. Els succedanis, els subproductes, els enganys solen anar disfressats moltes vegades d’adjectius innecessaris que desvien l’atenció del possible comprador cap a aspectes no essencials del producte.

I si haguessin escrit, simplement TENIM PA ? 

 

 



Comentaris tancats a Enfornar el pa: fer l’amor o follar?

La dona nua des del pont

 

 

         Des de dalt del pont estant ha vist una dona jove banyar-se nua en les aigües cristal·lines i fredes del riu. Tot d’una ha pensat que ho feia amb un vestit de bany de color clar; però no, després, en fixar-s’hi bé, ha comprovat que allò que li havia semblat teixit, en realitat era pell. Perquè la dona tenia tota la pell del cos bruna, menys la dels pits -rodons i plens-, la del triangle del pubis, per davant, i la de les galtes del cul, per darrere. Ha estat, per a ell, una visió força agradable, digna de ser fotografiada o pintada per tal de donar-li categoria de símbol. Evidentment, no ho ha fet. No ha fet cap foto a aquella meravella -tot i que tenia la màquina a mà- ni tampoc no se li ha passat pel cap de pintar-la, ja que no és un bon pintor. S’ha limitat a gaudir de l’instant el més intensament possible, com si aquella visió fos un petit present que li era ofert, plaent i fugisser, des d’alguna intenció fetillera i fàtua de la natura amable.

Comentaris tancats a La dona nua des del pont

La meva pell amorosa, 2

14
d’octubre de 2006

Ja el
tinc instal·lat a casa.

Mastega
paraules que no li arribo a entendre, es queda llargues estones
mirant-me mentre escric -no gaire, car, a causa del meu estat, no
tinc el cap gaire clar-, i, quan se’n cansa, guaita per la finestra,
on alguna estona coincidim.

15
d’octubre de 2006

Ha
vingut amb una amiga, la Fufi. Ha fet el lleig de no presentar-me-la,
però no li he tingut en compte. Formen una parella força
peculiar. Tresquen i tresquen per la casa, pugen i baixen escales,
recorren passadissos, colonitzen habitacions i em remenen papers.

30
d’octubre de 2006

Fa
dies que no els veig. No sé on s’han ficat ni si els tornaré
a veure.

3
de novembre de 2006

Ahir
al vespre va sonar el telèfon. Era ell. Jo segueixo
convalescent. No surto gaire de casa. Segueixo badant pel finestral.
A for a fa fred. Llegeixo, llegeixo molt.

Avui
vespre, en girar el full del llibre que estava llegint, ha tornat.
Les grapes em mossegaven la pell. He mirat l’hora: les cinc. Ha
deixat escrites aquestes paraules, en el marge d’una pàgina:

Per
navegar en mar d’amor, Emma, m’oriento sens far ni estels,

de
la teva pell em valc, brúixola del meu rumb.

I
la vela que m’empeny no és de tela,ans de palp pur.

7
de novembre de 2006

,

Els
tinc tot el dia a casa. Ja no cal que miri pel finestral de tres
fulles de la sala de la cúpula. Fins i tot, avui ell s’ha
interessat per la meva salut. “Fas mala cara”, m’ha dit. M’ha
donat una píndola, que, per prevenció, no penso
prendre’m. Estic segura que, si me l’empassés, em portaria al
seu terreny, als seus “dies de sal i atzur, en platges d’un blau
profund”. És una mica encantat, un taboll.

9
de novembre de 2006

Avui,
mentre em posava iode a les ferides encara no cicatritzades de
l’operació, ha donat forma al seu repte. A mi sempre m’han
agradat, els reptes. Per això he escoltat les paraules que
m’ha xiuxiuejat a cau d’orella. “Però si no en sé
res, de tu”, he argüït, en sentir-les. “T’ho explicaré
tot”, ha dit, amb els ulls lluents.


Feia gràcia o pena? Aquell homenàs
demanant-me que li infongués vida. Au, va! He agafat el cotó
amarat del líquid desinfectant i he estat a punt de ficar-li
dins el blau dels seus ulls. Espavila i deixa’m tranquil·la!

13
de novembre de 2006

Tot
és inútil. És caparrut, l’indiet. Ell i la Fufi
s’han amotllat als meus costums de convalescent i es fiquen amb mi al
llit quan vull descansar, m’encenen el foc de la cuina quan m’he de
fer un pit de pollastre a la planxa o em diuen tanca els ulls mentre
em claven l’agulla per injectar-me l’eparina en els replecs de la
panxa.

Han
decidit quedar-se a viure amb mi. Amb una escriptora convalescent i
un xic desvagada, que viu en una casa on, des d’una gran volta, ho
xoroia tot.

17
de novembre de 2006

Avui
ha vingut la meva germana Pilar a fer-me companyia i ells m’han
concedit una treva. Tanmateix, com que s’hi nota quelcom d’estrany,
en l’ambient, la Pilar ha dit: Aquesta casa fa una olor rara, i ha
obert totes les finestres, sobretot les del pis de dalt, on hi ha la
cúpula, perquè s’oregés.

Quan
se’n van, les visites, tornen.

Comentaris tancats a La meva pell amorosa, 2

La meva pell amorosa,1





13
d’octubre de 2006

Avui,
divendres, 13 d’octubre del 2006,

jo guaitava pel finestral de la sala de la cúpula, a la Torre
dels Bolets, un edifici singular situat en la confluència de
sant Quintí amb sant Antoni Maria Claret, al barri del
Guinardó de Barcelona. La penombra havia
vingut, famolenca de cromatisme, a esmorteir els colors de la ciutat,
propis de l’època de l’any en què ens trobem. El
color del cel, que moments abans era d’un blau de peix tropical,
intens, ara era gris plom. Els arbres, que feia una estona
respiraven un aire diamantí, ara llanguien, presos d’un ofec
de .……

Pel
carrer passava poca gent i, de tant en tant, algun cotxe. Al jardins
de davant, els arbres tenien un aspecte inquietant, espectral. I,
sobtadament, d’entre les escasses persones que circulaven a aquelles
hores per aquells encortons, ha emergit ell: alt com un sant Pau,
duia els cabells llargs fins a les espatlles i tenia uns ulls molt
blaus. El nas era aguilenc, de badius vibrants, un nas d’aquells que
semblen dissenyats per a una activitat molt més elevada
-heroica, tal volta- que la simple inspiració i expiració
d’una certa porció d’aire. Les celles eren ben poblades, amb
pèls que feien pensar en el llom d’un cranc pelut. Tot d’una
m’ha fet pensar en aquell indi indòmit que deu trotar encara
per les prades de la memòria de cel·luloide de la meva
generació.

Quan
menys m’ho esperava, s’ha aturat i, en mirar ell cap a les altures i
jo cap a baix, les nostres mirades s’han creuat. He apartat llavors
la mirada per esguardar jo també cap al cel i he comprovat que
s’apropava una tempesta. Els núvols s’havien congriat a gran
alçada, però ara baixaven com un gran exèrcit
amenaçador.

Fa
tres dies que m’han extirpat una nosa i m’estic a casa, convalescent.
La meva feina d’articulista i escriptora em permet, tanmateix,
considerar aquesta situació d’una excepcionalitat que planteja
dues lectures: primera, és cert que el meu estat de salut no
m’autoritza a forçar la màquina a ple rendiment (tot
partint d’una teoria que vaig llegir no fa gaire que considera el
cervell com un artefacte mecànic sofisticadíssim, capaç
de totes les meravelles però també exposat a qualsevol
avaria i afectació que el pot convertir en un artifici d’una
mesquinesa gairebé diabòlica), i segona, no és
menys cert que, si l’administro amb seny, aquesta situació
d’excepcionalitat, em permetrà fer algunes coses, aquelles
coses que sempre deixes per fer en alguna parada, digues-li calaix o
propòsit multiajornat. Les meves obligacions professionals les
tinc deixades enlaire tot esperant que em recuperi de l’operació.
A banda d’això, estic passant per una etapa de la meva vida
personal una mica complicada… La meva metgessa em va ordenar que no
tastés gaires greixos, que mengi arròs bullit, peix
blanc i carn a la planxa. Sense gaire oli, va sentenciar. El meu
psicoterapeuta, semblantment, m’ha recomanat que no deixi les meves
sessions de ioga, i que no forci en cap cas situacions que em puguin
resultar estressants. Altrament, tinc un problema a veus plenes en
forma de recombinació i reconciliació d’algunes parts
del meu organisme. A tot estar.

Mentre
pensava en aquestes coses, ha sonat el piulet tremoladís del
meu mòbil, aquell que, no fa gaire, em van regalar en el
diari. Quan l’he agafat, en la pantalleta he pogut llegir: NÚMERO
PRIVAT. En pitjar el botonet de despenjar una veu que no he sabut
identificar ha dit, des de l’altra banda:

“Jo
escric en la pell de les dones. Sobre la teva pell, Emma,

hi
podria grafiar els millors versos gnòmics.”

Ho ha
dit amb la veu de nas pròpia de qui està tou, a causa
d’una salut debilitada per alguna malaltia: un constipat, una grip o
qui sap si una infecció d’origen desconegut. No us estranyarà
que aquestes paraules m’hagin posat tot d’una a la defensiva. La meva
pell m’importa molt, aquests dies, i no estic gens disposada que
ningú me l’esgarrapi, ni amb versos ni amb proses. Tota jo
m’he esborronat i, quan anava a obrir la boca per dir alguna cosa, ha
penjat.

Tot
d’una he vist que ell, allà baix, es ficava el seu, de mòbil,
a la gavardina (duia una gavardina a l’estil Bogart que potser no
esqueia gaire amb el seu rostre i la seva cabellera indis); tot
seguit ha cordat les sivelles d’una cartera que portava, de color
negre.

Llavors
s’ha escoltat un gran tro i, allà baix, la gent s’ha posat a
córrer. Els pneumàtics dels cotxes brunzien i la
mullena de l’asfalt esquitxava les voreres. S’havia posat a ploure a
bots i barrals.

Ell
s’ha refugiat en el portal d’una botiga d’electrodomèstics. La
lluna de l’aparador en reflectia la imatge, entre pantalles de
televisor i cadenes musicals. He notat la seva indecisió, els
esvorancs que començaven a socavar* el seu estat d’ànim.
Llavors m’ha tornat a buscar amb la mirada.

Interpretar
mirades ha esdevingut una de les meves distraccions preferides,
aquests dies d’enclaustrament forçós. M’he fet un tip
de mirar llibres de fotografia. N’hi ha un d’especial que m’ha
fascinat; es diu “Rostros del mundo”; centenars de fotografies
recopilades per la National Geographic i que tenen com a leit motiv
el rostre humà, cares i cares de totes les races i condicions.
Us podeu imaginar allò que més me n’ha fascinat? La
mirada. L’esguard és el que més m’ha encativat i
seduït, d’aquells semblants, d’aquelles faccions, fisonomies i
aspectes tan diversos com hi ha al món.

Què
em deien, doncs, aquells ulls blaus, quasi anglesos?

Deien,
aquests aparells -es referia als aparells d’imatge i so- si els
endolles o els poses piles serveixen per a alguna cosa. Jo, en canvi,
sense tu no serveixo per a res.

Se
sent insignificant, he pensat, li cal algú que l’encoratgi,
que li doni anses. Mentrestant, el xàfec ha revifat amb gran
intensitat. Llavors ha sonat el
telèfon, ara el fix que tinc damunt la meva taula. El cor se
m’ha accelerat. Tot d’una he pensat que tornaria a escoltar aquella
veu, la veu del pelleter.

Fa
pocs dies que m’han extirpat un òrgan inservible i unes grapes
em mosseguen la pell de la panxa, al voltant del meu melic. Sí?
… Hola, Pilar! … Aquí em tens, tot el dia mirant-me el
melic; o els melics (m’havien fet una incisió just al costat
del melic que es confonia amb el melic). La meva germana, la Pilar, a
l’altra banda del telèfon, s’ha posat a riure i ha dit a
partir d’ara seràs la dona amb dos llombrígols!
Interessant, he dit. Tot bé?, ha insistit Sí, sí,
no t’amoïnis, me’n sortiré. El metge va dir que havies de
fer repòs, ha observat. Repòs relatiu, he matisat jo.
T’han tret un òrgan, Emma, el cos t’anirà de bòlit,
ha dit. Sí, ja ho sé.

Després
de penjar l’auricular m’he tornat a acostar al finestral. A
l’aparador de la botiga d’aparells d’imatge i so no hi havia ningú.
He enfocat el gran edifici de l’hotel. Allà era, sí,
assegut a la cafeteria. Les grapes -que m’havien dit que eren de
titani- em pessigaven la pell.

Ja he
dit abans què pensava fer, durant aquesta situació
d’excepcionalitat. A fora, seguia plovent a bots i barrals.

Bona
nit.

Comentaris tancats a La meva pell amorosa,1

L’Àngel, I

Escriure
llibres és una part important de la meva feina. Hi estic fet.
Estic destinat a escriure. Escriure és el meu últim i
únic fi.

Que si m’agrada, la meva feina? Sí. És
una bona feina.

Aquesta vegada també ha estat difícil,
dolorós. Sempre n’és, de difícil i dolorós,
fer-los traspassar la línia.

La línia que separa la realitat de la ficció.

La vida de la mort.


Jo
visc dalt penyals altíssims. Sóc diferent a tots i a
totes. Per ara no us puc dir res més. Ella, na Joana, ha
passat un mal estiu. Ara ve el temps del fred, de la tramuntana, de
la humitat que s’afica als ossos. Diu que els metges ja no li fan
cas, que ja no li volen guarir aquest cansament de les cames. Té
calrades, se li encenen les galtes amb una cremor molt dolenta i el
cervell se li ennivola. Té cinc fills. L’home se li va morir
fa tres anys. Cap d’ells no la pot -o no la vol- tenir a casa. Té
molt mal caràcter, diuen. Un remaleït caràcter.
Sempre ha de sortir-se amb la seva. No vol consells de ningú.
És rondinaire i esquerpa. Fins i tot, diuen, una mica bruixa.

Jo vaig rebre ordre
de baixar a preparar-la per al seu últim viatge a les
acaballes del cinquè mil·lenni Després de la
Creació.

Feia fred, molt de
fred. A l’illa del costat hi nevava. Les comunicacions marítimes
estaven tallades a causa del mal temps. Jo m’havia de procurar un
receptor confortablement adequat per a l’ocasió. Nosaltres no
tenim cos, per això quan baixem n’hem de buscar algun que
s’adapti a les nostres necessitats. Per tant em va semblar una bona
idea fer una visita d’inspecció al lloc, per tal de veure com
enfocaria el tema.

Em vaig deixar
caure, de moment, en forma de gota de pluja. Ella va arribar del braç
d’una dona. Feia mala cara. Li va donar les gràcies i una
besada. Jo en aquell moment m’estava passejant pel menjador dins el
cos de la formiga que havia trobat, mig glaçada, al balcó.

-Ai, una formiga! –
va cridar, esblaïmada. I me la va aixafar amb la sabata, la
meua fonda provisional.

Així que
vaig haver de recórrer, momentàniament, a deixar-me
transportar pel primer raig de llum que va passar, que m’estampà
contra el vidre del televisor a una velocitat increïble.

I aquí em
teniu, enganxat al vidre del televisor, mig estabornit. Encara sort
que no la el engegar. Vés a saber que hagués passat si,
de cop i volta, em trobo embolcallat per la màgia de la
televisió.

Comentaris tancats a L’Àngel, I

M’he mudat

Hola

Us vull comunicar que des de fa uns dies he penjat un altre bloc. Estaré contentíssim que m'hi vingueu a visitar.

Gràcies per tot. Em trobarareu a:

http://antoniambrs.blogspot.com/[@more@]

Comentaris tancats a M’he mudat

ATS (Relats sense REL), 2 : L’hora del llibre

En una casa on mai no hi havia hagut ningú que llegís un llibre o remuntat un riu de passions, hi va passar la vida dels seus set membres com una urpada de lleó.
Avui encara diuen que la guarden set gats negres, un per cada vida oblidada, i que l'envolten cent pous de tenebres, un per cada passió ofegada.[@more@]

Comentaris tancats a ATS (Relats sense REL), 2 : L’hora del llibre

ATS (Relats sense REL) 1 :L’hora del sofà

    Va asseure's al sofà. Va mirar al seu voltant. El més distant que va poder arribar a veure va ser el comandament a distància. Va córrer a agafar-lo. Quan hi va arribar, però, se l'havia menjat el monstre de l'audiència. A ell i al sofà.
Es veu que el van trobar ben mort, tot i que feia uns roncs infaustos, enllà d'un desert digital.[@more@]

Comentaris tancats a ATS (Relats sense REL) 1 :L’hora del sofà